Quan sentiu a parlar de l’Aeri penseu sempre en una mica més de tot allò que us hagin pogut explicar.
Aquesta via era una de les que portava de cap ja feia temps de la meravellosa Paret de l’Aeri. Qui l’havia feta em deia que sí, que val molt la pena i que la dificultat era assequible. De fet aquesta parauleta és caleidoscòpica quan l’apliques a l’escalada i penso que l’Ester, companya de cordada i d’aventura, hi estarà d’acord.
Enfilem cap a l’Aeri sense pressa. La fem petar a mitja canal amb el Ferran. Arribem a les escales i la “faldilla” de l’aeri. Cables i calor i una mica d’embolio sobre com arribar a peu de via, esgarrinxades a go-go! Som-hi que entrem per la Pany. Dos llargs, llargs i d’aparença dòcil però res més lluny que les aparences… Compte aquí perquè depenent de com es vulgui repartir llargs hi ha reunions intermitges que poden fer-nos ballar el cap.
Pany L2
Enfilant cap a la fisura
Perpectiva de vertígen
L’aeri imponent
Vestigis d’equipament
Plaça Catalunya, lloc per esplaiar-se i anar cap a la primera tirada de l’Electric. Es veu dreta, molt dreta solcant la fisura fins que la vista allarga. Allà sabem que la via canvia i que ens espera un tram d’artificial per nosaltres i una R penjada per la qual no portem guíndola però els estreps ens faran bon servei.
A continuació la mítica bavaresa de l’itinerari. Anem un xic justes de temps però ja queda poc i… aiiiiiii fiuuu… una volada inoportuna fa que el nom d’aeri prengui la seva màxima dimensió. No ha estat res però cal continuar. I en això estem, més lentament això sí perquè ens ha quedat el cos una mica trasbalsat. Ara sí que anem ben tard però les dificultats en paret no ens han de superar i fem equip fins dalt. Amb l’únic frontal anem amunt, únic perquè el meu ha decidit anar avall directe i ha saltat del meu casc. Tenim la sort que el penúltim llarg està ben equipat i que el darrer és de III i poc a poc i bona lletra…
El sostret taronja
Començar artifi
Gairebé a la R
Recuperant el llarg
Tres i ups… bavaresa
L’Esther a la bavaresa
Hem arribat a dalt i és negra nit. L’aeri ens dóna la benvinguda amb una lluna d’impacte que després ens ajuda a cercar el camí. Donada l’hora enfilem cap al Monestir: baixada més llarga però de luxe. I encara Montserrat no deixa de sorprendre’t ens trobem una parella que enfila amunt en direcció contrària a la nostra en plena nit i que van al refu de diables.
Foto AnDreu MA. Gràcies per vetllar per nosaltres
Una aventura que acaba tard i bé, cansades però contentes d’haver ho donat tot… i es que l’Aeri és gran paret amb res a envejar a les més reconegudes del món mundial dins de les muntanyes més màgiques que puguem trobar arreu.
Navegant per muntanyes 