De vegades, i això tothom qui escala ho podrà il·lustrar amb algun exemple o altre, els senyals que t’arriben de ves a saber on t’estan indicant que no és un bon dia per escalar. Els astres s’han conjurat i aquesta vegada comencem una quedada com tantes altres.
Objectiu dues xemeneies a les agulles de l’Esquelet i del Pingüí de grau molt assequible i combinables. La Torras-Homet i una Cerdà-Riera totes dues amb regust de clàssiques. El dia ja ha començat estrany perquè hem tingut una baixa d’última hora. El watssap ja bullia a les 7 del matí: passa de panxa KO tècnic de l’Anna que tenia en tenia moltes ganes i no podrà venir. Ens plantem a can Massana amb la San i ens trobem amb la Montse. Anem en direcciío al refu Vicens Barbé i just abans ens desviem a l’esquerra divisem l’esquelet i ens aproximem passant per l’Avenc dels pouetons on hi fem parada per treure-hi el cap.
Arribem a peu de via i com diu la ressenya el primer llarg és un tràmit per arribar a la reunió de sota la xemeneia. Llarg que discorre per una canal herbossa i sorrenca plena de mates i romagueres que s’enganxen a tot arreu. Arribem a la primera R.
Un cop allà mirem amunt i… la vista promet! Quin llarg més bonic i quina pinta que fa. Es veuen el que semblen bons cantells i unes panxetes superables i una xemeneia de 45 metres que requerirà més que grau cap perquè només hi ha 4 punts d’assegurança.
I realment es deixa fer bé. La sortida de la R fins al primer parabolt és un pèl delicada de posar-s’hi. O t’empotres, primer no saps ben bé com, o si no compte perquè si rellisques caus damunt de la R i de les companyes.
Passat l’escull xapa al primer bolt i amunt en tècnica combinada fins que arribes al una R que no es fa i que assegures per continuar. Aquí hi ha un altre passet delicat on les presses de peu són petites. Superat xapa al tercer bolt que queda més cap a la dreta i ja en terreny més fàcil amunt a l’entrada del diedre trobem el quart punt d’assegurança. Diedre a pèl però fàcil no exempt d’aquella cosa que fa patir, ja que la part esquerra està bastant descomposta i hi ha força roca deixada anar. R final a l’arbre.
Un cop aquí toca el torn a les companyes. Avui no és el dia. Primer intent avortat i desgrimpada fins a la R. Segon intent amb èxit i la San arriba dalt. Tenim la Montse a la R1 esperant que baixem. Bé, doncs no se’n parli més. Ens traiem el gats. Muntem rappel a l’arbre per anar ràpides i avall. Una i dues. Un cop a baix estirem cordes i… jopetas s’han encallat. Anem altre cop a la R1 i tornem a tibar. No hi ha manera s’haurà de remuntar per la corda fins dalt. I la jabata de la San aquí la tens disposada amb els machards en mà, una baga per a cada un i en un pim-pam es planta dalt de tot pujant per la corda. A baix ens sona el telefon, és ella que tot va bé i només ens diu una frase: veus Codina com hi havia una raó perquè havia de pujar altre cop i mentre donava voltes a la frase m’explica que allà com si li donessin la benvinguda molt ben posadets hi havia els meus peus de gat!!!
Per favor monmareta meva quin despiste foteu-me un clatellot. Estava clar que la unió indissoluble entre les cordes de la San i els meus gats han estat el desllorigador d’una matinal que va acabar aquí perquè quan no ha de ser, no cal forçar els esdeveniments que a ca l’Anna hi fan unes botifarres boníssimes i arribem a bona hora: la de dinar.
Bon profit i ja vindrem un altre dia que de dies n’hi ha més que llangonisses!!!
Navegant per muntanyes 
