Migranya profunda. Vilanova de Meià

Sempre que t’acostes a Vilanova de Meià imposa la Roca dels Arcs perquè miris per on miris puja ben vertical. Hi ha traçats clàssics d’aquells que no poden estar a la llista de les pendents i d’altres més a la llista dels imponents pendents. Migranya profunda una via on en general la roca és generosa i la habilitat entre l’artificial i el lliure per progressa es fa del tot evident al llarg més difícil. Clar que acompanyada de les dues femmes Eli i Maira tot és menys difícil. Comença l’aventura!

Primer llarg

Estudiant la resse

Segon llarg

L3 i sostret “brutu”

Progressió L3

L1 comença amb la primera assegurança un pèl amunt de bona presa i sense posar res més. Ben equipat. L2 també de bons cantos i d’un estil de l’anterior, tots dos força vertical ja d’entrada molt bonic i amb molt bona roca. L3 amb apretada en sortida per un sostret amb molt bona presa. Continua la tònica anterior verticalitat ben assegurada. L4 el que marca la dificultat tant pel grau com per la llargada… ufff quin patir. Aquí sí,  l’estrep i la habilitat estirant i guanyant metres entre roca i artifi passa factura, la primera part del llarg és dura i la segona s’humanitza un xic. L5 de vista amb roca bona però una mica roma que demana una altra apretada de sortida. Després la tònica ja és més assumible. L6 ja per relaxar-nos escalant i acabant la via posant algun àlien. Aquest llarg les distàncies entre assegurances s’allarguen i va bé l’alien blau i el groc. I a dalt s’ha acabat la Migranya. Compartim una estona amb la Marian i l’Oscar amb qui ens hem anat trobant al llarg de la via. Ells feien la LLeida. Una paradeta, aigua i poca cosa més i cap avall que fa baixada!

Temible L4

Superant la primera secció

Aquí una mica més humà

L5

La Marian i l’Oscar a la Lleida

Anem cap a avall que encara ens espera la baixada i una estona de camí fins al poble on ens podrem recuperar i fer-la petar amb la Júlia, la Gemma i la San que han anat a la roca Alta a fer el Farreny i és que ha estat un cap de setmana de trobada femmes i tot i que el temps i els astres no ens han deixat fer dos dies, n’hem aprofitat un.

#femmestapia_2015

 

Directa al Cilindre. Sant Llorenç de Montgai

A Sant Llorenç de Montgai només hi havia escalat un cop a la paret de la Formiguera i en aquella ocasió la verticalitat de la paret del Cilindre ja em va cridar l’atenció. Un dissabte de febrer amb la San i després de setmanes de parada biològica i encara en no gaire bon estat anem a la via més dreta que podríem haver triat.

Directa al Cilindre una petita meravella amb aire riglero sobretot els dos primers llargs, una via concentrada i potent. Equipada i prou ràpida per si es vol combinar. Comencem el primer llarg i som una bona colla a baix. Uns metres amb bon canto i amb una bavaresa de luxe que porten en 25 metres a la R.

Segon llarg que s’inicia certament dret però amb bon canto i ben assegurat. Atlètic però de trucs amagats i col.locació dels peus que fan gaudir de fer sobretot el tram central que és on es concentra la dificultat i la presa més petita. Un llarg, força llarg veient la seva verticalitat.

L3 que comença en roca vermellosa i en un flanqueig passes a trobar-te de cop en un altre paret de formes calcàries i roca abrasiva. Llarg curt 15 metres. I el darrer que ja com donant treva als nostres braços amb estralls des del segon llarg. Un tram per gaudir dels darrers trenta metres que ens porten al cim.

Amb nosaltres tot el dia en cordada i compartint reunions una bona colla cordades que un dia gris i un pèl fred vam decidir anar al Cilindre. Què fem, en fem una altra o baixem? Mira potser baixem i anem a fer una parada tècnica a Ponts, a fer visita i cafè en companyia de l’Anna 😉 Abans parada a Artesa, al forn hi falta gent…