Per acabar l’any quina cosa podem fer millor que anar a escalar. Si a més la proposta és al serrat del Monjos i la via escollida és una de les poc concorregudes de la zona, ja ho tenim tot en safata de plata per a no pensar-s’hi més. L’ocasió s’ho val de totes totes i la tria és la Via Alba… oi? que ve de la mà de la Laura i que deseguida compta amb un: som-hi doncs! Si busqueu una definició general de la via potser hauríem de dir que, com moltes d’aquest sector, és discontínua pel terreny mateix del Serrat. Té llargs molt reeixits i d’altres no tan però cadascun té la seva gràcia per una característica o altra.
Si us ve de gust aquí en teniu la descripció: primer llarg molt ben protegit. Només un petit què i és que a l’inici de la placa no aniria malament alguna protecció abans d’arribar al primer clau perque et jugues una bona galeta. La placa per on s’inicia la via és d’aquelles fines amb forats justos i peus escadussers que et posen en tensió des del minut zero. El primer clau es roba emplaçat a la dreta d’on anem i en el nostra cas l’hem de netejar bé per veure’l (sembla que no es repeteix gaire aquesta via). La resta del llarg es fa bé i a vista van caçant els parabolts, que per cert alguns d’ells belluguen, a simple vista. El pas de 6a no és obligat i la roca en general és bona a excepció dels trams de fisura on la roca escamosa i taronja fa que tinguis la típica sensació d’inestabilitat.
El segon llarg és curt i concentrat, és l’artificial sota del sostre. La sortida de la R és un xic delicada perquè com dèiem la roca és escamosa i no ofereix gaire confiança a la vista. Un cop ens situem sota del sostre toca teballar en artificial penjant dels estreps per fer uns quants passos fins a sortir. Val a dir que aquí, sota del sostre hi ha un parabolt que gira i que fa que t’hagis d’aplicar per fer els passos amb certa desimboltura. Sortideta del sostre amb el tíci pas tonto que que costa d’encarar però que si puges bé els peus pots superar amb decisió.
Anem pel tercer llarg que podríem dir que és és agrait i que pots anar completant si vols per assegurar en general és fàcil. Sortim en direcció esquerra de la R per anar a guanyar un esperonet que et deixa, altre cop just sota uns sostres, en una R un tant alta però que podem fer bé amb llarg per descansar sobre la repisa que tenim a sota. Llarg de transició per gaudir.
Quan ens mirem el quart llarg sembla que laroca no ofereix gaire confiança però la tendència d’aquests és sortir de la R a la dreta i anar a buscar la paret que ens queda a l’esquerra. Aquí trobem uns passos en fisura que estan assegurats amb un parell de claus però que el primer belluga per taot arreu. Cal protegir la travessia que a primer cop d’ull impressiona perquè sembla molt explosiva però que un cop hi ets millora: apreta però es fa!
Arribem a la part ja més discontínua d’aquesta via un a pèl tour de llarg que li marca 50 metres. Aquí la ressenya diu que hem d’anar en tendència diagonal cap a l’esquerra a buscar un pitó de la via La Porta dels Somnis, tal és el somni que no trobem cap pitó i en canvi trobem un bolt en direcció on anem i que per tant cal txapar perquè potser sigui lúnic punt d’assegurança que trobarem. Aquí el terreny és descompost trencat, ple de còdols deixats anar. Dubte de si enfilar recte amunt allà on hem trobat el parabolt o continuar en tendència esquerra per guanyar l’esperonet pel costat. La tria és l’opció 2 i mentre anem gastant metres de corda i no trobem on muntar reunió el llarg requereix una sotida a l’ensable fins que trobem una llastra prou gran per muntar-hi alguna cosa.
A partir d’aquí ja som a la feixa i hem de caminar fins a l’altra secció de paret. El terreny qu eveiem sembla arrossegat per alguna esllavissada gran, bo i això també hi trobem trossos d’arbre socarrimats cosa que ens fa pensar que en alguna tempesta no hagués caigut un llampec i ho hagues desfet i rostit tot. Terreny de travessia brut i desfet fins a l’arbret des d’on iniciarem L6
Sisè llarg fàcil i evident d’aquells que sense ser gaire difícil et permet navegar i col·locar-hi assegurances per anar progressant. Tampoc en calen gaires però ja que les anem trajinant tot et dia val la pena usar-les. Agradable fins a l’arbre on hi muntarem reunió. Ara les reunions (tant l’anterior com aquesta i la que vindrà es fan totes en arbres).
Setè llarg de luxe ens trobem sortint de la R en tendència a l’esquerra per anar a buscar un marcat i evident espero que ens dipensa una roca boníssima i on només cal assegurar l’anada fins al peu d’esperó on hi trobarem un clau. A partir d’aquí està tot equipat i l’escalada és franca i evident amb passos bonics i que acaben en tendència a l’esquerra on es divisa el nostre arbre-reunió on hi farem la paradeta.
Anem acabant llarg vuitè ja és de transició perquè som gairebé dalt i el terreny comença a ser més trencadís per tot arreu. Reunió altre cop en un arbre i darrer llarg, el 9 per una altra a pèl tour que acabem tirant a l’ensable altre cop fins que guanyem el cim. Travessa de tercer i asseguda final observant i gaudint de la vista i del sol de mitja tarda.
No ens podem entretenir gaire perquè ens queda la baixada que es troba bé acabant de remuntar uns metres fins que veiem la creu cap al lluny. Seguim en direcció i trobem una gran fita que ens inidica que just per sota, a pocs metres tenim el camí, un dels més bonics dels que he passejat per Montserrat. Una horeta més i som al cotxe! Final, com no… amb patates i cerveseta al Forn del Poble a Collbató.
Això és un luxe… Oi?
Navegant per muntanyes 