Diedre Blanqueta (MD) Mont-Roig

El Diedre Blanqueta és una de les moltes possibilitats que té en escalada la Pala Alta. Aquest dissabte i diumenge feiem trobada mensual del grup de noies i de veritat que ha resultat molt profitosa i en tots els sentits! 

El Blanqueta és una clàssica de la paret i així ho podem comprovar en la textura de roca d’algun dels seus passos, però no per això deixa de soprendre la verticalitat dels tres darrers llargs. Ens hi posem dues cordades: San-Cris-Claire i Sílvia-Fatima-Anna

El primer llarg és una ràpida entrada. Assegurada justament però completable, si així ho volem; de seguida s’arriba sota d’un sostret on anant cap a la dreta hi trobem la primera reunió, força còmoda.

La segona tirada continua encarant la progressió cap al diedre sortint en diagonal. Uns metres que es fan més verticals i  divertits i un tramet més fàcil per arribar a la reunió.

El tercer llarg. Sortida de cop de gas de la r uns metres còmodes de progressió i de cap cap al diedre ben vertical i que de per si ja imposa. Ben assegurat arriba al seu final amb una sortida assegurada per un clau que requereix posar-s’hi bé per superar. A la dreta uns metres i arribem a la R.

De les dues darreres tirades en vam fer una i quina tirada!!! Sortida de la R cap al diedre i uns metres més endavant un encastament en un pas en un bloc gran. Cap al diedre final i a gaudir del darrer tram. Diedre vertical altre cop bastant físic però que es deixa superar a força de cames i bones mans per anar progressant. Arribada a la R que queda una mica extranyament col·locada.

Arribada al cim i anem a fer trobada general. Unes Maira-Julia-Roser, acaben la Brothers Ruiz, les altres Farrando-Eli-Marta encara treballen al darrer llarg de la Mariola Motors.

Amb la Sílvia anem a fer segona part, mentre unes acaben i d’altres que també s’hi tornen a posar. Nosaltres visitem a la Pala del Coll i en concret a la Dama de los Vientos. Una meravella de tast del primer llarg que obre aquesta via que té assegurada la tornada per fer-la fins dalt. Una bellesa de línia emmarcada en un mar de roca taronja tallat a la perfecció per una de les seves cares, un llarg de física vertical concentrada en trenta metres.

Ja ho deia a l’inici un cap de setmana rodó. Vam poder escalar, xerrar i compartir unes hores plegades al voltant d’una llar de foc fumejant que ens va inspirar les millors tries de vies, les millors cordades i els millors projectes per seguir consolidant-nos com a grup. Una cosa ens queda molt clara i és que #femmestapia!!!

Punxadits (MD) Rocamaura. L’Estartit

Vista des de la via al fons les Illes Medes i el port de l’Estartit

Encetar el 2014 s’ha fet pregar un xic, quant a via llarga es refereix, però ha valgut la pena. Aquest dissabte la proposta és llaminera a més no poder. El conglomentat montserratí deixa pas en aquesta ocasió al calcari abrasiu per anar a tastar una perla vora el mar: la Punxadits a Rocamaura. Als nostres peus l’Estartit i de fons el mar i les precioses Medes en observen és un regal de reis endarretit que fa temps que volia conèixer. La Laura i en Josep fan els honors.

Rocamaura

El dia no pinta bé però el lloc és privilegiat. Entre boires i roines de pluja que ni mullen enfilem el primer llarg amunt. Un llarg d’entrada curt i modificat a posteriori de la seva obertura. Les raons són obvies la abrasivitat de la roca i les seves formes caprocioses feien que el fregament fora excessiu. Una bona correcció a la via que permet entrar mica en mica en aquest terreny. Llarg curtet però  amb bon regust que comença a descobrir tot el que ens espera.

El segon dels llargs és ben llarg uns 55 metres de travessa en roca de primera. Sortida de la R i enfilant amunt cap a la primera assegurança. Cal dir que sempre es pot anar autoprotegint i completant la progressió si així ho considerem. Aquest llarg discorre per plaques que a banda i banda tenen terrasses herboses però que la via esquiva i sempre escalem en bona roca. Primer trobem la tirada equipada amb parabolts i l’últim tram del llarg queda protegit amb pitó a esquerra i a dreta i un pont de roca que un cop passat mena damunt d’un esperonet on muntem la R. Davant nostre un canvi de paret per al proper llarg.

Inici del L3

L3 un llarg preciós per diverses coses: un canvi de paret molt malabarista i a continuació un diedre atlètic amb bon canto i d’aquells de gaudir. Un cop fet i quan traiem el cap als nostres ulls es veu una cova que no deixa de ser sorprenent. Les formes i textgures de la roca són infinites i els colors acaben de reblar el clau d’aquesta meravella natural. Continua el llarg uns metres més fins a la R.

Cova del L3

I ja anem acabant. El quart llarg és un dels més atlètics de tots i alhora és exigent en algun dels passos. La roca és excel·lent i sortim esquivant blocs grans per una mena de diedre fins que quedem a sota de l’últim mur que ens barra el pas fins a la R. Aquí tot i que sembla més fàcil per la dreta cal anar a l’esquerra. L’assegurança evidencia que aquella és la direcció però és allà on hi ha els passos que piquen més d’aquest llarg però que gràcies a la gran adherència del calcari i a alguna bústia de mà una mica llunyana però boníssima acaba sortint.

Inici del quart llarg

Un cop a dalt m’espera la Laura i li pregunto per en Josep. Ha estat fent un reportatge fotogràfic de tota la via i ara ha aprofitat per agafar una bona perspectiva de l’últim tram.

Formes capricioses del calcari

Moltes gràcies parella per portar-m’hi, per deixar hores de son i de descans que us ben mereixíeu després d’una setmana intensa com heu passat. Ha estat un plaer, com sempre compartir via i companyia!

Urquiza-Olmo (MD) Roca Gris

Baixant la Urquiza-Olmo

Últim dia de l’any i no podíem deixar passar l’ocasió per acomidar el 2013 des d’un dels llocs que més he visitat enguany Montserrat i en concert el vessant sud del serrat lloc on està regulada l’escalada i no s’hi pot tornar fins a 31 de juny de 2014. Amb la Maira anem cap a la Urquiza-Olmo a la Roca Gris, una via ràpida per metres i per la distribució dels llargs: un d’entrada curtet i els tres restants d’entre 45 i 50 metres.

Anem cap a peu de via fent voltes per la zona que pel dia està molt tranquil·la. Només veiem una cordada a l’Aresta Ribas. Nosaltres anem cap a la Roca Gris a trobar el nostre peu de via. Puja, baixa però al final ho trobem.

El primer llarg és molt curt uns 10 metres i està net fins a la reunió. No passa de tercer però si volem podem llaçar algun arbre per arribar més còmodament a la R

R1

Segon llarg de cinquanta. Vertical i mantingut amb bona roca però a cops amb algunes peces que belluguen i sonen a buit. Tota la línia de la via es veu a simple vista i les assegurances estan col·locades amb seny per no fer patir excessivament. Quan la dificultat minva les trobem encara més allunyades però podem aprofitar també alguna sabina.

Comença un llarg molt llarg L2

Tercer llarg també de cinquanta. Contniuem per l’evident rectitud i direcció que ens marca el llarg. Una sortida un xic fina i tot ell de dificultat moderada que et permet anar navegant per la placa trobant el millor lloc per a progressar.

L3 amb bona roca

L3 des de la R

Quart, el darrer i com és d’esperar la cosa ja s’acaba uns altres 45 metres però que ara sí que baixen d’intensitat per acabar dalt.

Última tirada

Quina sorpresa, arribades a dalt la Maira tota decidida obre la motxilla i… taxan! Cava i cotilló de revetlla de cap d’any. Boníssim! Un brindis dalt de tot per donat la benvinguda al nou any i així desitjar-vos també que tingueu un molt bon 2014 ple de tàpies i alegries.

Benvingut 2014!!!