Cosmo’s Factory (MD) Pollegó Est

(Rescatant apunts 3)

La Cosmo’s Factory és una via que portava de cap de feia molt de temps però per a o per b no havia aconseguit anar-hi. Aquest setembre amb l’Anna i la Helen ens hi vam acostar i la vam escalar.

Un resum ràpid: el Pollegó Est és un dels indrets que em fan més iuiu pel tipus de roca que s’hi troba, sorrenca vermellosa d’aquella ben bonica per fer fotos però que ben bé cau a trossets. I si no que li diguin a la Helen metre feia el tercer llarg! D’entrada la via et posa de zero a cent només al primer llarg que tiba de valent i així en fred… ufff! El segon és més suau cosa que va molt bé. A L3 se surt per una rapeta fins a posar-te sota un sostret fissurat que és on hi ha els passos ninja. El quart llarg surt força potent i diuen que és un sis be dels que es deixen fer, bé a mi em va semblar molt dret i durillo. Però la cosa encara estava per veure (jajaja…) Cinquè llarg quins sis as més ben plantats i assegurats amb xapes una mica distants cosa que fa que escalis amb atenció màxima i alguna peça entre xapa i xapa ajuda i molt. Després d’això el sisè et sembla un regal. Llarg curt i poc assegurat però factible. I per tancar la cirereta final per escalar a plaer i gaudir fins dalt.

Fonts consultades:

#femmestapia_setembre_2016

Anuncis

Pirenaic (MD) La Mòmia. Sant Benet. Montserrat

(Rescatant apunts 2)

Relat fresc d’ahir mateix, amb la San anem a fer visita a Sant Benet a la Mòmia i en concret a la Pirenaic la catalogada com a via assequible (ja hi tornem a ser amb la parauleta) de l’agulla. Fa molts anys els germans Pruna m’hi van portar i volia repetir-la amb propietat ja que d’aquella primera escalada gairebé només recordo l’alzina del primer llarg.

Anem a la Pirenaic disposades, la San ja havia fet algun intent i l’ocasió ens la posen en safata. Primer llarg de roca grisosa i ple de formiques, curtet però atenció perquè hi ha un tram impossible d’assegurar fins a la R i és finet, de mirar on poses els peus. L2 d’artificial llarg com un dia sense pa però agraït de fer. Al principi costa una miqueta agafar la vertical perquè quedes penjat, però després d’un primer tram on l’artificial és si més no per nosaltres obligat se li veu el color en lliure i vas jugant entre una tècnica i l’altra. Imprescindibles baguetilles per algunes assegurances de l’època on no hi entren els mosquetons. Ah i també un pont de roca on hi ha una baga pobreta… que val la pena posar-ne una de nostra o un cable de tascó.

L3 de començament d’artificial amb un pas llarguíssim que o bé els fas en 6b (diuen) o bé et fabriques una antena per xapar i de mc giver en sabem un munt per tant a la caça del bolt. Un cop passat aquest tram escalem en lliure per la fissura de mans generoses però d’assegurances un pèl llunyanes. Es pot protegir.

L4 de mira’m però si em toques fes-ho suaument. Sortida de panxeta que pujant peus ben amunt pots arribar a xapar abans de jugar-te-la. La roca és… ai ai ai!! un parell d’assegurances més i fins a la R tot i que és fàcil és descompost i no pots assegurar per tant passem de puntetes amb molta vista i molta cura. Arribats aquí L5 de la Haus que ja coneixia i que no recordava tant expo. Fàcil però no se t’acudeixi fer un mal pas. Bavaresa brutal. Darrer llarg fàcil però a la sortida de quart oju no se t’acudeixi patinar. Un cop passada la primera impressió continues amb possibilitats de posar coses fins al cim.

 

Same (MD) Contrafort de l’Ànec

(Rescatant apunts 1)

Per arribar a aquesta via cal que prengueu mesures de protecció contra esgarrinxades però si us fieu de les descripcions que hem arribat a trobar de l’aproximació potser us acabareu perdent. Deixeu que faci una recomanació: agafem el camí d’Agulles passeu per sota la Cadireta i continueu en direcció a Frares. Un cop us trobeu a la cruïlla que a mà esquerra va a Frares i a dreta al Portell Estret aneu a mà dreta. Passareu per bon camí per sota del contrafort que en tot moment és evident des de baix. Aquí sí que hi ha un tram una mica brutot d’esbarzers però practicable. Amb l’Eli hi hem anat i de baixada hem vist la llum perquè de pujada ens hem barallat per una canal impracticable amb milions d’esbarzers que sortien al nostre pas.

La via tot i que ha estat restaurada de 2013 cal anat-hi amb seny i catxarros. El primer llarg és el més brut i crostós i que per arribar a la R té algun pas de patir. Bo i això hi pots posar de tot. Ara ja som a la fissura i la via la recorre fins dalt. Res és fàcil a partir d’ara. El segon  i tercer llarg discorren per la fissura però amb dificultats de sis a i sis b en lliure sempre podem (sobretot en el segon llarg) optar per fer-lo mig mig i aplicar tècnica d’artificial. El quart llarg és si més no impressionant perquè comença amb uns bombos que passes en tècnica de diedre però que es deixen fer. La darrera tirada ja és per gaudir i acabar muntant R en un arbre i seure per meravellar-nos amb les vistes sempre impressionants de Frares, amb el Bisbe al nostre costat

#femmestapia_27/06/2015

Ressenyes consultades:

Capricciosa (MD). Solà d’Enclar. Andorra

SAM_4476 (Large)
Primer llarg

Encara que faci calor la proposta de pujar a Andorra per escalar fa patxoca i sempre els aires són menys xafogosos que a la costa, cosa que és d’agrair. Així doncs amb l’Anna i l’Eli fem cordada amb un objectiu comú: la Capricciosa al Solar d’Enclar. Aproximació curta i fàcil ja que el camí està perfectament marcat i just quan ets sota la via enfiles un corriol que t’hi deixa a la base.

Quan hi arribem mirem i mirem, no fos cas i divisem una anella a mà dreta, anem bé és una reunió rapelable que ens marca el primer llarg del nostre itinerari. Val a dir que no està de més portar alguna coseta com els bàsicams per algun passet però la via es troba completament equipada.

La entrada de via destaca perquè aparentment no sembla el que t’hi trobaràs. Sobretot perquè un cop passada la cadena de la R opcional tires cap dins la fisura i el pas de sortida fins a l’arbre on hi ha la R és si més no picant. Els segon i tercer llarg ja es deixen fer sense entrebancs són per gaudir de la roca bona i a trams (si li ha tocat gaire el sol) amb una sensació patinosa, però només és la sensació. Al L4 ens trobem la primera placa de sis a més facileta que la que espera uns llargs enllà. El cinquè llarg és un passeig per un jardí penjant fins a la paret on hem d’escalar. Sisè i setè llarg bona roca i bonics d’escalar, destacant el setè que has d’enfilar-te per un esperonet amb tendència a la dreta per trobar el bolt que queda un xic amagat i la R. L8 el més fi amb diferència, una placa que ronda el sis a més mig en regletes mig en adherència. Vaja el plus del recorregut. Ja al novè i els desè llarg tornem a xalar escalada de fissura amanida amb l’abundant vegetació i la pinassa final que queda acumulada.

En definitiva una bona via maca i de bon fer assegurada en algun punts un xic estranyament i un altre xic en excés perquè hi ha passatges que discorren al costat de fissures on pots assegurar-te fàcilment.

#femmestapia_02/08/2015

Ressenyes consultades:

La que no estava oberta a les Dues Puntes (MD+). Agulles. Montserrat

SAM_4429 (Large)
Primer llarg

Aquesta era una via que amb l’Eli ens havia quedat pendent n’havíem parlat ja que una via a l’ombra pels dies més xafogosos s’agraeix. Ens plantem doncs a la Nord d’Agulles amb la idea d’escalar-la i amb el material necessari per completar la progressió. Val a dir que l’aproximació és bastant evident ja que en tot momentr passes per sota i enfiles per un corriol que et deixa a peu de via.

Primer llarg característic de diedre amb equipament escadusser però de bon protegir. Segon llarg de sortida acrobàtica i continuació per una fissura amb uns primers passos que es poden treballar en artificial. Tercer llarg de tràmit i boscós que et deixa davant de l’espectacular quart llarg famós d’aquest itinerari. Una fissura ampla i mantinguda de quaranta metres digna d’esment perquè aquí t’hi deixes mitja pila, però que bonica! Cinquè llarg també en sortida de xemeneia que cal trobar-li la millor posició, ben assegurat i no obligat en lliure. La reunió és fa a la dreta de la fissura ja que la continuació és super herbosa. Ja al darrer llarg continuem per una sortida un xic anguniosa perquè la roca es desfà i és difícil o impossible de protegir i hem d’anar altre cop a trobar la fissura per continuar fins dalt.

Una bona via on el solet ens ha anat esquivant tot el matí i nosaltres ho hem agraït ja que de calor en feia. Un ràpel per la punta que ens queda a la dreta mirant al sud i cap al bon camí. Com sempre ens queda la paradeta que ara li hem agafat gustet a l’amanida russa del bar de Collbató.

Ressenyes consultades:

#femmestapia_19/07/2015

Anglada -Guillamon (MD) Cadireta d’Agulles. Montserrat

SAM_4366 (Large)
Vista de la cadireta

Una de les formes que més atrauen la vista a Montserrat de ben segur que és la de la Cadireta d’Agulles. Com si s’hagués d’asseure algun gegant majestuós, ella i la Foradada són alguns dels emblemes montserratins. Avui fem sortida cap a la Cadireta dues cordades l’Anna i la Maira i l’Eli amb una servidora per fer la clàssica per excel·lència: l’Anglada i de veritat que mereix una visita obligada per qualsevol escalador o escaladora.

L’Anglada solca la cadireta per la ‘gola’ des del pedestal de baix ja enfilem en un avís que, alguns passos llargs ens trobarem abans d’arribar pròpiament a l’artificial. Sort que anem dues cordades i la que obre deixa sempre l’avís a la que va al darrere i això ho fa tot més portable: treball en equip! Primer llarg entrem per l’original fins a la comodíssima repisa on hi ha la R1. Segon llarg comença l’artificial de progressió fins al costadet mateix on hi ha la R2 preludi del sostre que haurem de recorre en acrobàtics moviments fins a la sortida prou fàcil i gens patidora. A continuació un llarg ben curt on continuem en artificial i que ens deixa al darrer llarg on la dificultat minva i recorre trenta-cinc metres fins a arribar al cim.

Rapel de baixada
Rapel de baixada

Avui hem estat al sol i a l’ombra però hem pogut evadir la calor intensa d’aquests dies i a més hem fet la Cadireta, doncs ja està tot dit cap al Bruc a fer-la petar i un prendre que ens anirà molt bé per acabar la jornada.

#femmestapia_28/06/2015

Ressenya consultada:

Escalatroncs

Montse Pueyo (MD) Roca del Arcs. Vilanova de Meià

SAM_4265 (Large)
Inici de via

La Montse Pueyo és una via que desperta opinions diverses. Potser de primeres el que més crida l’atenció és que solca (fent les seves ziga-zagues) el diedre evidentíssim que talla a Roca del Arcs. A mi, personalment, em fascinen els diedres és veure’ls i voler-los escalar! Per tant aquest era un itinerari que tenia pendent i a la llista i que quan l’Eli em va dir… “anem a fer-la” no m’hi vaig poder resistir.

L’inici de via és evident una gram MP ens ho indica a més fa unes poques setmanes ja vam prendre bona nota d’on començava. Per fer-ne un resum amb la distància que marca el temps destacar que la tònica vilanovina de la verticalitat és ben palesa des del primer llarg que pots emblar senzill en inici i que quan has de fer el flanqueig fins a la R dius… glups! El segon llarg és dur i amb passos força contundents i és on el debat és més intens ja que la Somni de Quimfer passa justament per allà. El tercer llarg és de diedre tot i que com és la tònica compte amb les cordes que fa una zeta i el quart un tràmit fins al que és el llarg vilanoví per excel.lència. Un cinquè de gaudir pel tram de placa on hi podrem augmentar la protecció al gust. Arribats al sisè dificultat que minva i el darrer llarg ja és atacar el cim travessant la feixa i per una placa fàcil.

Un cop a aquest darrer tram un tro ens anuncia que… corre, corre que caurà forta. Temps just per arribar dalt i veure les cortines d’aigua que s’acosten. Ui, ui… ja la tenim aquí. Equipades ens cau la del pulpo i arribem al cotxe xopes. Cap al Cirera, on tenim aixopluc i assecador 🙂

#femmestapia_07/06/2015

Electric Ladylan (MD+). Paret de l’Aeri

SAM_4218 (Large)
Primer llarg de la Pany

Quan sentiu a parlar de l’Aeri penseu sempre en una mica més de tot allò que us hagin pogut explicar.

Aquesta via era una de les que portava de cap ja feia temps de la meravellosa Paret de l’Aeri. Qui l’havia feta em deia que sí, que val molt la pena i que la dificultat era assequible. De fet aquesta parauleta és caleidoscòpica quan l’apliques a l’escalada i penso que l’Ester, companya de cordada i d’aventura, hi estarà d’acord.

Enfilem cap a l’Aeri sense pressa. La fem petar a mitja canal amb el Ferran. Arribem a les escales i la “faldilla” de l’aeri. Cables i calor i una mica d’embolio sobre com arribar a peu de via, esgarrinxades a go-go! Som-hi que entrem per la Pany. Dos llargs, llargs i d’aparença dòcil però res més lluny que les aparences… Compte aquí perquè depenent de com es vulgui repartir llargs hi ha reunions intermitges que poden fer-nos ballar el cap.

Plaça Catalunya, lloc per esplaiar-se i anar cap a la primera tirada de l’Electric. Es veu dreta, molt dreta solcant la fisura fins que la vista allarga. Allà sabem que la via canvia i que ens espera un  tram d’artificial per nosaltres i una R penjada per la qual no portem guíndola però els estreps ens faran bon servei.

A continuació la mítica bavaresa de l’itinerari. Anem un xic justes de temps però ja queda poc i… aiiiiiii fiuuu… una volada inoportuna fa que el nom d’aeri prengui la seva màxima dimensió. No ha estat res però cal continuar. I en això estem, més lentament això sí perquè ens ha quedat el cos una mica trasbalsat. Ara sí que anem ben tard però les dificultats en paret no ens han de superar i fem equip fins dalt. Amb l’únic frontal anem amunt, únic perquè el meu ha decidit anar avall directe i ha saltat del meu casc. Tenim la sort que el penúltim llarg està ben equipat i que el darrer és de III i poc a poc i bona lletra…

Hem arribat a dalt i és negra nit. L’aeri ens dóna la benvinguda amb una lluna d’impacte que després ens ajuda a cercar el camí. Donada l’hora enfilem cap al Monestir: baixada més llarga però de luxe. I encara Montserrat no deixa de sorprendre’t ens trobem una parella que enfila amunt en direcció contrària a la nostra en plena nit i que van al refu de diables.

nit
Foto AnDreu MA. Gràcies per vetllar per nosaltres

Una aventura que acaba tard i bé, cansades però contentes d’haver ho donat tot… i es que l’Aeri és gran paret amb res a envejar a les més reconegudes del món mundial dins de les muntanyes més màgiques que puguem trobar arreu.

Fonts:

#femmestapia_30/05/2015

 

Via dels Sostres (MD) Paret de l’Aeri

Primer llarg (foto: SV)
Primer llarg

Aquesta és la història d’una via que ha costat molt no, el següent… poder fer. Semblava un constant despropòsit cada cop que anomenava la Nicolau-Freixes-Benito (la dels Sostres) els astres es conxorxaven en contra. Fou la tercera vegada, com diu el refranyer, que amb la Sílvia i el Cris vam aconseguit guanyar el cim de l’aeri per aquest itinerari clàssic a més no poder. Aquí teniu el resum de l’aventura.

Primer de tot cal dir (i qui avisa…) que la roca sobretot al primer llarg és un pèl polida. Un conglomerat de pàtina gris que els entesos adverteixen de la seva fragilitat, que pot no semblar-ho en aparença. Una altra qüestió: pocs peus a tota la via, es fa difícil de vegades trobar el millor emplaçament de punteta de gat per anar progressant. I dit això potser destacar que: el primer llarg es deixa fer però l’entrada a la R (a la sabina seca) la vaig trobar durilla i curiosa. Al segon llarg les ‘maresmeves’ són a la sortida no et veus els peus i vas a pèl fins a la fisura. Un cop allà cal posar les piles i amunt. El tercer llarg el fotogènic és ben poc equipat i la fisura horitzontal i els peus justets fan les mil i una engúnies pel primer, amb saque inclòs (compte amb les fràgils baquetilles). Arribats al quart llarg tens un tram ben equipat on es concentra la dificultat. Llarg que et deixa a un arbre amb bon regust. Mirem amunt i el que ens espera és un welcome to the jungle que ja sabíem. Sortejant vegetació i podent assegurar poc la part més forçada és l’entrada a la R on has de lluitar per passar. Sisè llarg espectacular de xemeneia que es deixa fer bé fins que en surts allà el terreny és un xic indefinit i la roca ja és força precària. Mirem amunt i veiem la sortida original…. uffff !!! Enfilem com no fins a l’alçada de l’espit que ens permet anar cap a la sortida de tercer per la David Aparicio.

Un cop a dalt contents però trinxats i la Sílvia amb el cuquet de la placa de la David Aparicio que sembla que li fa ’tilin’. Bé, en tot cas les parets no es mouen de lloc. Pel que fa a mi, ja la dono per tatxada i la dels Sostres ha resultat ser la via més cobejada que al final ha passat a la llista de les fetes.

Ressenyes consultades:

#femmestapia_24/05/2015

 

Passatgers del vent (ED) Roca dels Arcs. Vilanova de Meià

SAM_4142 (Medium)

La Roca dels Arcs a Vilanova de Meià amaga un bon grapat de vies que no deixen de ser reflex de la vertical paret que presideix el poble. És una escalada eminentment atlètica la miris per on a miris i depenent del tram de paret escollit es redreça amb ràbia tal que fins i tot desploma.

La Passatgers del Vent és una via que ens ha costat trobat informació i la poca que hem anat recopilant ens ha fet prou servei. Un recorregut vertical com les seves veïnes amb graus diferents segons la ressenya que consultis i sobretot, sobretot amb gran compromís de coco. La majoria dels seus llargs tenen aire entre assegurances i és difícil emplaçar-hi res de manera còmode i que a més hi quedi bé. Si voleu una recomanació cal anar amb els deures fets amb els cinquens i si es pretén fer tota en lliure cal treure matrícula en pila i sisens pujadets. El primer llarg és el més fàcil amb un pas reboton al mig. El segon és ja una apretada que en alguna ressenya li marca sis a i A0 però segur que en el tram central és més El tercer comença bé però a mig llarg es complica perquè tens una progressió dreta amb els espits bastant allunyats. El quart ja és espatarrantment llarg i dur. Cal dir que la presa és bona: típica mà vilanovina. Surts a no ser que facis setens penjada com un fuet de la feixeta i després posa’t les piles que se’t gira feina. El darrer llarg ja sortim pel somni de Quimfer que ens acaba de deixar gaudir de l’escalada amb un  grau més amable.

En resum amb l’Eli ja ho dèiem… fins i tot vam mirar al Cirera quantes piades hi ha de la via i no en vam trobar cap! Deu significar alguna cosa això perquè avui ens hem emportat una sorpresa amb la Passatgers. Cal escalar entre assegurances pots jugar a fer alguns passos de goril·la quan et cal, però cal treballar-la perquè té trams molt verticals i durs.

Però com sempre davant unes braves i unes birres et passen tots els mals 😉

#femmestapia_0205_2015