Hi ha vies que són d’aquelles que tota escaladora o escalador té a la llista, per clàssiques, per boniques d’escalar i per la seva exigència amagada i la Mas-Brullet n’és una d’elles. Si mireu la ressenya de la via al llibre del Garcia-Picazo tantes vegades com he arribat a fer els darrers dies arribareu a entendre el que significava anys enrere el concepte més genuí d’escalada per als pioners de casa nostra i més concretament els de l’escola montserratina. Tal és així que hi ha una dita que gira entorn aquesta via i tantes i tantes percepcions com cordades hi han passat a l’hora d’escalar-la. Aquesta és la nostra particular, amb la San ens n’anem decidides un dissabte de juliol a enfilar-nos-hi.
En poca estona arribes a peu de via un inici dels més especials per curiós i amagat. El primer llarg famós pel diedre desequipat que recorre on hi trobes només tacs de fusta i has d’esmerçar enginy per ascendir i equipar. Polit des d’anys ençà pel pas de l’aigua però que amaga punts secrets per on ascendir-hi. Muntem reunió dalt de la lleixa en un perfecte pedestal amb vistes. Segon llarg que comença en una bavaresa de llibre que promet una sortida explosiva per anar a buscar un arbre on a costat hi trobarem la R2. L3 amb sortida fina però acerable que un cop passada mena a un tram herbós i sorrenc per donar pas a uns metres en diedre fantàstics i de plaer per equipar.
Quarta tirada amb cert aire de descans per donar pas a un cinquè llarg que només de veure com s’enfila promet el divertimento de qui l’obre. Dret i com no amb cops de gas que enfilen entre espero i fisura i que deixen sentir esbufecs per progressar-hi. Algun punt d’assegurança et dóna aire però la resta a triar entre el repertori de tascons que la San hi témolta traça.
Sisè llarg amb acrobàcia de sortida damunt d’un arbre, compte perquè té tela el passet per absurd i per exposat, per altre cop per agafar cert aire per l’espetec final de llarg considerat estrella: el setè. Aquest és una fisura per gaudir de la millor roca i de l’escalada atlètica combinada amb l’art de l’autoprotecció amb peces que has d’anar dosificant però no patim, que anem ben assortides.
Vuitè llarg per contemplar una progressió en artificial perun mur fisurat que pots anar passant amb el que hi ha i autocompletant algun dels burins de ‘mira’m però no em toquis’. La veritat és que aquí hi trobem de tot i el pas dels anys hi és present en tota la progressió. Sortida final per l’esperonet en lliure i qu eva abuscar al balconet la R8. Darrer tram ja que ens ofereix una progressió de quart grau que a aquestes alçades s’agraeix però que costa d’acabar. Arribem dalt per comprovar que la jornada ha estat durilla perquè la via ha comportat feina i esforç. I què si no ens havíem pensat.
San, com sempre, la frase que ens ve al cap és la mateixa i és que a la Mas… no hi regalen res, de res us ho podem ben assegurar!!! 🙂
#femmestapia2014
Navegant per muntanyes 