Dissabte atípic que ens porta prop del mar a escalar. Però… prop? Com d’aprop? Doncs a tocar de mar amb un port i unes illes darrere nostre. Som a l’Estartit i anem a Rocamaura a tastar calcari abrasiu del que et deixa sense empremtes als dits. I la idea passa per fer dos itineraris la Via del Manyo de 120 m i la Podeidon de 135. Som-hi doncs, cinc #femmestapia cap a la platja que encara ens banyarem si fa solet.
Via del Manyo. Itinerari semiequipat que comença amb un primer llarg que et posa en situació per la seva contundent línia. Aquest amb les assegurances justes per anar veient per on solca de manera prou evident. Arribada dalt d’un esperonet on muntem la primera R.
Segon llarg, aquí comença l’aventura. Des de la R veiem les companyes com van fent per la Poseidon. Inici del llarg i a la meitat del l’evidència es torna incertesa i pèrdua per la vegetació. Travessia per un bosquet amb sorra fins a les orelles i més enllà. Arribada a una R de dos bolts i oh-la-la… a mà dreta una altra erra rapelable. Quina és la bona? Doncs anen a la que ens ofereix les anelles lluentes i… sortida de la via per la variant fàcil de quart. El llarg pincantó de la via ens l’hem saltat i de manera involuntària acabem resolent la via via ràpida.
Però és d’hora baixem ràpidament per la pista i anem a peu de la Poseidon. Som-hi doncs altre cop. primer llarg bonic (sobretot no anar cap al diedre) que travessa una placa i que en trenta metres et porta a la R. Completament equipat. Segon amb la part més vertical i difícil que es concentra en una placa ben assegurada, ara els passos obligats i que en un reos més arriben a la R2. Canvi de R deu metres més enllà i tercer llarg de sortida explosiva fins a agafar amb la màs esquerra un béc de roca un xic patinós. Quart llarg curt amb una placa ratllada que té canto si el saps trobar.
A dalt coincidim les cinc i la xafogor continua intensa. Mare meva quina calor que he patit. Ja que no fa solet, i encara bo que no en fa!!!! anem a la cerca d’una terrassa per, com és tradició, seure al voltant d’unes cerveses i unes braves. Oju, avui curiós, només sentim parlar anglès i alemany al nostre voltant. Ens haurem teletransportat? 😉 No dona no que som a l’Empordà prop del mar i amb les illes Medes davant els nostres ulls.
#femmestapia_2014
Navegant per muntanyes 