Aquest dissabte els elements són propicis per anar a Roca dels Arcs a Vilanova de Meià i tot i que no estam gaire segures de si ens rostirem o no, decidim que més endavant la idea es convertirà en impossible. Els astres s’alien i la sort ens somriu. La calor no apreta i el ventet i els nuvols prims ens ajudaran a paliar les hores a ple sol. La Wild Planet és l’objectiu i tot el que a priori s’hagi pogut sentir a dir sobre aquest recorregut crec que és plenament fonamentat. La línia damunt la paret és imponent i la verticalitat és assegurada a tots els llargs.
L1 pinta el més amable de tots però ja ens mostra les credencials. Llarg net i d’entrada estranya que un cop superada tendeix a l’esquerra per muntar la R sota els sostres. Segon llarg d’artificial, sortida fins a sota el sostre que ens ofereix una progressió en artificial sobre estreps ambient assegurat amb timba sota. La sortida de l’artificial demana sortir en lliure per una placa on de cop t’has de posar a escalar per un tram fi de cantells petits que ens porta a la R.
L3 d’alta tensió pel tram d’artificial a equipar i a progressar sobre flotants, però també per la travessa fins a sota la línia que hem de superar. Un cop s’enfila, amunt hi ha el tram delicat. Superada aquesta progressió on li costarà al segon de recuperar les peces cal afinar i apretar fins a la R. La travessa de sortida és delicada perquè discorre en diagonal i el pèndol sempre és present. Quarta tirada, gairebé neta fins a la placa on trobem el pas difícil assegurat d’un bolt i d’un pitó que queda amagat dins d’una de les fisures horitzontals. Fins a sota la placa s’ha d’autoprotegir la progressió. Un cop superat el cop de gas cal anar en direcció a la sabina i en tendència a la dreta per terreny descompost fins a la R.
L5 que té una sortida de reunió explosiva però que et deixa en un diedret que s’escala autoprotegint i jugant per la placa que et queda a l’esquerra. L’entrada a la R es pot fer mes per sota o més per sobre però per terreny bo, sempre en travessa. Llarg 6 més relaxat i que permet d’escalar per terreny bo i si volem podem posar més peces a les assegurances que hi ha fins a la R.
L7 curtet però intens que surt llaçant sabina i va a la dreta on xapem el pont de roca i en flanqueig ens n’anem sota una placa fisurada molt bonica que hem d’autoprotegir. Últim llarg ja que ens regala un altre tram de placa com l’anterior però més llarga per si ens havíem quedat amb ganes d’escalar.
L’arribada a la feixa és imminent i per tant el final de la via i el regust de la intesitat d’avui es deixa sentir. Hem treballat de valent i hem gaudit navegant per una línia atlètica i exigent, que et fa estar molt atenta i també et fa bufar. Amb la Sílvia i l’Eli hem aconseguit l’objectiu, solcar un itinerari dels que quan els veus et fan pampallugues els ulls. Per cert noies, gràcies per la col·laboració fotogràfica, sense la qual fora impossible fer aquest apunt perquè una servidora es va deixar la càmera a casa.
Navegant per muntanyes 