Finals d’agost i fa una caloreta de les bones. Escolta i si anem a la Intrèpida Sirena i escalem a propet del mar a l’ombra de la tarda? Ja posats a fer hi anem a passar un dia de platja i així aprofitem, no et sembla? Doncs tal dit tal fet. Dues intrèpides sirenes i escaladores es posen en marxa cap a l’Alt Empordà. I arriben i prenen el sol i es banyen, mentre fan temps a l’ombra d’un xiringuiuto i contemplen l’ambient de platja. Un cop arriba l’hora ens anem a canviar el trajo de bany per el d’escaladora i de cop sento… Cudiiii!!!! Ostres en Miquel de Palamós amb qui havíem compartir dies de rem i ara s’ha passat a kaiak. Una curiosa casualitat que són ells qui ens porten fins a la Punta Milà on comença l’aventura.
Camí a Punta Milà
La Maira a L1
Recuperant L1
L2
Cada cop més amunt
Un penya-segat imponent de formes abruptes i clares on tot és bo per agafar-s’hi. Mirem i mirem fins que trobem l’entrada al pedestal que has de fer a pèl fins a la R0 lloc des d’on arrenca el primer llarg. Quaranta metres de paret dreta com una mala cosa ben assegurada amb químics. Passos obligats i atlètics que fan que a mig llarg els avantbraços ja estiguin durs com una pedra. La idea és enllaçar llargs però tenim temps i ganes de fruir de la via i com que estem soles… Anem per L2 ara ja més curts però tots igual de mantinguts. De cop i volta veiem tot de kaiaks baix i sento en Miquel altre cop: Eiiiiii!!! Tercer llarg i quart llargs preciosos. Ja ens hem introduït als passos atlètics de la via. Com a exemple la quarta tirada li donen quart més i deu n’hi do la dosi de desplom que hi ha. Ara sí, és un plaer agafar totes les preses o bústies que regala el penya-segat. Cinquè llarg de sortida que és divertit per la forma com s’encaren els passos de sortida en un encaix de roca o bé per fora et porten dalt de la punta Milà.
Desploms a dojo
Hola intrèpida Maira
En Miquel amb els kaiaks
Darrer llarg
Foto finish
Però… ja s’ha acabat! Ohhhh haguéssim continuat uns llargs segur ara que ja li havíem pres el gust. Bé, doncs no tenim més remei que baixar i anar a hidratar-nos al xiringuito a Cala Montgó que ens ho mereixem. Avui ha estat un dia dur, molt dur oi que sí Maira 🙂
Aquest any fa molt mal temps al Pirineu, hi plou sovint i la meteo és desalentadora com per aventurar-se a estar-hi una setmana venient parets des de qualsevol refu o tenda. Amb aquest panorama amb la San anirem uns dies de campament escalador a Riglos però abans fem una parada tècnica per escalar plegades amb l’Anna ara que la tenim aquí de vacances 🙂 et voila! Olga Frontera és l’escollida una via maquíssima per gaudir del calcari i de la calor en un dia d’estiu.
Aproximació de luxe deu minutats i a peu de paret. Inici de via evident amb unes grans OF que ens ho indiquen. Solitud… no ens extranya fa calor, no… calorassa!!! Arrenquem doncs abans que ens fonguem.
Primer llarg
L1
Veiem el riu
Primer i segon llargs de dificultat moderada sobre l’enyorat calcari fets i pensats per a gaudir del gent d’escalar. Ben protegits en algun punt podem anar completant alguns passos ja que les possibilitats són bones. A la segona R s’hi arriba gairebé caminant sobre terreny força ajagut.
Inici L2
I progressió L2
L3 des de la R
Tercer llarg que surt suau en tendència a l’esquerra esquivant el fil de l’espero i que es redreça en una placa d’escalada agraída de cinquè. Quart llarg també similar a l’anterior que surt per la placa però que va a cercar una fisura que mena a l’esperó, tram on es posa més dret i vertical abans just d’arribar a la R.
Cap al diedre
L4
Formes sorprenents
penúltim llarg
Fa molta calor
Cinquè llarg i sisè per escalar a plaer altre cop, si no fos per la calor que ens apreta i que fa que ens polim l’aigua en un pim-pam i que ens fa córrer per arribar al cim. Sota nostra ens crida el tram de riu que ens fa anar avall amb el convenciment que acabarem banyant-nos a les aigües del Segre. I taaant que sí. Encara no hem arribat al cotxe que deixem tota la ferralla i ens capbussem en una refrescant i merescuda banyadeta!!!
Fem cap a Artesa per continuar amb la San la setmana d’escalada que ens espera en terres més llunyanes, però això… ja són figues d’un altre paner (o d’un altre apunt)
Un matí d’aquest dies d’agost ens escapem a Montserrat amb la Laura. Ens llevem d’hora per poder anar tranquil·les i enfilem cap al Monestir a barrejar-nos amb les primeres arribades de visitants i turistes. I és que hem d’enfilar en direcció al càmping en aproximació zero gairebé ens plantem, no sense algun dubte primer, a peu de la via Alta Tensió un nom suggerent i terrífic a l’hora.
Vista del L1 des de la R
En progressió
La R
La via té tres llargs de pàtina molt diferent. El primer és un diedre ben assegurat en el qual badant fem un xic curt de cintes. En calen unes dotze. L’escalada és agraïda tot i que la roca pugui semblar poc de fiar. Amb rapidesa s’arriba a la R1 que queda sota d’un sostret taronja on hi pengen unes cordes.
A estirar-se toca si vols xapar
Passos fins
Bones mans i de moment també peus
Aquí la cosa ja és més fina
I la sortida espatarrant
El segon llarg és el de foto. Foto per a la galeria, foto perquè és una travessa estètica amb el monestir de fons, foto per l’ambient, foto perquè és superbonica amb el taronja de la paret. Bé el llarg per a especialistes dels sis a més fins-fins filipins pot fer-se en lliure. Com no és el cas ens ho maneguem de manera mixta.
Darrer tram L3
Cal progressar…
A gaudir de les vistes
A dalt torres caigudes
I andòmines variades
Tercera tirada amb una sortida de la R que ens posa a prova. Millor a dreta o a esquerra? Cadascuna opta per allà on ho veu més clar: cap a la dreta té algun pas de bufar i cap a l’esquerra et queda una corda fixa negre com una mala cosa que et pot ajudar. En general aquest llarg es torna bastant descompost a la seva secció final. Sense adonar-nos com els contes: vet a aquí un gos i vet aquí un gat… ja hem escalat a Montserrat.
La baixada és propera i remuntem fins dalt on a mà dreta ens queda el collet on hem d’anar a buscar el ràpel, un de sol de 60 metres que ens torna a deixar a la base. Cap avall doncs. El monestir ara és ple de gom a gom i les cues en dificulten la sortida, autobusos cotxes i motos… I és que tothom està de vacances i a més és 15, Mare de Déu d’Agost.
Aquesta és la història d’una via que hem fet aquest mes d’agost una via que té també la seva pròpia història a la llista. Tot comença quan l’any passat la redescobreixo: ascensió 57 del llibre Montserrat. Las más bellas ascensiones d’Antonio Garcia Picazo. Comença llavors a picar-me el cuquet sobre el seu estat i repeticions, primer mirant per internet i rematant la informació amb l’oportunitat de preguntar-li a qui coneix bé la zona. Aquesta persona, en aquell moment, m’anima a anar-hi. “Uiii -vaig pensar llavors- com tot… ja arribarà el dia de poder anar a fer el Pericman” en aquell precís moment encara la veia lluny. Caldria mentalitat i actitud megaclàssica, l’equipament és l’original; a més em calia també una empenteta final de decisió com en tot.
Finalment aquesta empenta me la proprociona l’Eli amb el seu propòsit i el seu deler, de fa mesos, per anar a fer aquesta gran clàssica del massís de Montserrat. Així doncs l’objectiu és clar, la cordada també i les ganes en són el millor motor. Ara només ens falta la millor manera d’arribar-hi i aquesta informació ens la proporciona amb exactitud mil·limètrica, qui em va animar la primera vegada: gràcies Roger el cercle es tanca.
Arribar a peu de paret requereix una estoneta, la muralla nord d’ecos és a prop però lluny a l’hora, un veritable eufemisme del que ens espera. Com descriure aquest recorregut i ser-ne extremadament fidel? No hi ha paraules i segurament les imatges parlen per si soles. Des de la desviació abans del coll del Miracle l’efecte devastador de la natura ens mostra els rastres més evidents del seu embat. No us penseu que és mandra d’escriure, no…
A peu de via pel caminet
Inici del L1
A dalt a la R
Aribem a peu de via i el temps pinta bé, més o menys, i ràpidament iniciem el primer llarg trencat i exposat. Trobem rastres d’un reequipament més o menys recent, amb bolts però que ha estat modificat. Només queden els parabolts de la part final, els que són al costat del buril antic pel que te les has d’empescar amb algun marlet i alguna savina que altra. Arribada a la R1 i muntem reforçant els quatre burils lligats amb cordino vermell de dos en dos, amb un 0,5 Tenim la fisura al costat mateix i aquí és neta.
Detall inici L2
Més vertical
Passos fins
Progressió
Gairebé arribant a R
Segon llarg, aquí comencen els llargs més temibles de la via els parells, tant per la diversitat de graduació que trobes ressenyada com per la finesa de la roca. Si ens guiem per les ressenyes clàssiques res passa del V+ però ja sabem que els graus clàssics tenen això i notem com al segon llarg el diedre s’afina i a més es redreça. El conglomerat es fa petit i en algun tram els burins no són ni tan a l’abast ni tenen l’aspecte que voldries. Cal completar i confiar en les xapes rovellades però que fan una pinta prou acceptable.
Inici L3
Còdols bons
Tercer tram per gaudir altre cop del diedre i veient la tònica aquest bastant complet d’equipament pel que no cal afegir gaire cosa. Només toca escalar per destriar entre còdols el millor pas. Al quart llarg però tornem a les andades. Més vertical que el segon i fins i tot en algun moment amb sensació de desplom. De passos més fins si cal i de més col·locació i en això l’Eli que és una artista es treu amb nota la progressió. A més caldrà protegir en alguna part: ningú ha dit que això fos bufar i fer ampolles.
Pasatges fins
Verticalitat absoluta
Acabant L4
La reunió!
Recuperant el L5
Cinquè llarg més humà però a trams herbós i amb la fisura una mica difícil de protegir per sorrenca i cega. La roca sembla més bufada i poc estable, el que posa el plus a la tònica que avui ens regala la nord d’Ecos. Arribades al sisè llarg la dificultat ja minva i la il·lusió creix, el temps ha aguantat i ens ha deixat navegar per aquesta ruta preciosa i de luxe, sense perdua, és el Pericman, diedre de llibre com n’hi ha pocs.
Darrer llarg
Gairebé sortint
Recompensa final
Hem escalat i hem gaudit de l’ambient més solitari i de l’equipament més original. Les reunions totes de burins (quatre gairebé totes, menys la R4, llaçats amb trams de cordino de dos en dos) foscos de rovell ens han transportat a èpoques pretèrites. Tot plegat una meravella de via dissenyada especialment per aquells a qui agraden els catxarros i els equipaments d’època els provoquem una estranya sensació d’atracció fatal com ens passa a nosaltres.
Gràcies Roger, gràcies Maira i Pep per les indicacions donades i els plànols de la millor ruta d’accés i de tornada de la via. I com no gràcies infinites a l’Eli per proposar-me de fer aquesta aventura plegades. 🙂
Hi havia una vegada quatre femmes i un homo que van anar a escalar… Així començaria la història d’aquest itinerari fantàstic i supermegafotogènic com n’hi ha pocs. La Homo Montserratinus una via altament recomanada per tot hom a qui preguntis i de les de la llista. Una via que no tindria cap inconvenient en repetir per tornar a gaudir i a escalar els seus llargs, tots ells variats i exigents que solquen la Roca d’en Sahinda, mirador privilegiat sobre la paret nord d’Ecos.
L’aproximació, anem cap al coll del Migdia arribem a un trencall que ens haurem de desviar a mà dreta cap a la font de la Llum. De seguida localitzarem la roca d’en Sahinda i la línia vertiginosa de la Homo. Ens hi acostem decidides la Maira, l’Eli, la Sílvia el Cris i ens repartim en dues cordades. Primera cordada la de tres i dos llargs per cadascuna, seguides per la Sílvia i el Cris que s’ho fan mano a mano que se’n diu.
Inici
Primer llarg
L1 des de la R
L2
Directe cap al sostre
Primer llarg de diedre que es veu preciós des de baix però que ja ens avança de què va el tema. Passos en diedre i tibades finals per arribar a la reunió. En tot el llarg cal equipar perquè només hi trobem un clau. La fisura i les savines permeten autoprotegir-te. El segon llarg és la travessa sota el sostret que pots també anar farcint de friends per anar passant. La roca deixa anar una pàtina blanca que sembla que vinguem de cal guixaire. La col·locació aquí és a moments una mica anguniosa ja que a la sortida de la R quedes com encaixada sota sostre. La segona R és penjada i se’ns fa estreta 🙂
La Sílvia
Sortint del soster
Taaaat!
Travessa L3
Contorsionisme
Tercer llarg més curt que l’anterior però també un llarg de cine. La sortida de la reunió és un xic delicada per l’ambient però no difícil i poc a poc et col·loques a la vertical on has d’escalar per una fisura ampla on hi ha un parell de tacs i que a la sortida s’hi pot col·locar a la perfecció el #4 encara bo!!! Quart llarg d’escalada en diedre vertical i protegit amb claus i tacs que podem completar. Atenció a la sortida per anar a buscar la reunió, s’ha d’anar cap a l’esquerra per terreny una mica inestable.
Inici L4
Pujant diedre
La R5
Inici L6
Cremallera
Recuperant L6
Cinquè llarg totalment de tràmit. Aquest canvia d’orientació per un tram de tercer per anar a buscar el darrer llarg de placa. Atenció també perquè està tot molt trencat però podem llaçar savines. Arribada a la R que et queda penjada damunt del cap, hust mateix sota la placa fisurada que a primer cop d’ull impressiona. Sisè llarg amb un sol clau just sobre la R i una navegació sense pèrdua per una fisura ampla i estreta, vertical i protegible i amb un ambient de grans ocasions. Hi cap de tot tascons a caldo i friends. Mesura en l’autoprotecció i cames tremoloses. La reunió queda penjada al final de recorregut que llastimosament es fa curt.
Els rapels!!!
El nostre amic 🙂
La baixada va ser tota una odissea. Ara cap amunt cercant el camí, ara en perdem una i ara cap avall pels rapels equivocats. Però… això sí totes quatre femmes i l’homo ens mereixem una bona recuperació de forces amb cus-cus inclòs que ens el mereixem 🙂
Navegant per muntanyes 