Aquesta és la història d’una via que hem fet aquest mes d’agost una via que té també la seva pròpia història a la llista. Tot comença quan l’any passat la redescobreixo: ascensió 57 del llibre Montserrat. Las más bellas ascensiones d’Antonio Garcia Picazo. Comença llavors a picar-me el cuquet sobre el seu estat i repeticions, primer mirant per internet i rematant la informació amb l’oportunitat de preguntar-li a qui coneix bé la zona. Aquesta persona, en aquell moment, m’anima a anar-hi. “Uiii -vaig pensar llavors- com tot… ja arribarà el dia de poder anar a fer el Pericman” en aquell precís moment encara la veia lluny. Caldria mentalitat i actitud megaclàssica, l’equipament és l’original; a més em calia també una empenteta final de decisió com en tot.
Finalment aquesta empenta me la proprociona l’Eli amb el seu propòsit i el seu deler, de fa mesos, per anar a fer aquesta gran clàssica del massís de Montserrat. Així doncs l’objectiu és clar, la cordada també i les ganes en són el millor motor. Ara només ens falta la millor manera d’arribar-hi i aquesta informació ens la proporciona amb exactitud mil·limètrica, qui em va animar la primera vegada: gràcies Roger el cercle es tanca.
Arribar a peu de paret requereix una estoneta, la muralla nord d’ecos és a prop però lluny a l’hora, un veritable eufemisme del que ens espera. Com descriure aquest recorregut i ser-ne extremadament fidel? No hi ha paraules i segurament les imatges parlen per si soles. Des de la desviació abans del coll del Miracle l’efecte devastador de la natura ens mostra els rastres més evidents del seu embat. No us penseu que és mandra d’escriure, no…
Aribem a peu de via i el temps pinta bé, més o menys, i ràpidament iniciem el primer llarg trencat i exposat. Trobem rastres d’un reequipament més o menys recent, amb bolts però que ha estat modificat. Només queden els parabolts de la part final, els que són al costat del buril antic pel que te les has d’empescar amb algun marlet i alguna savina que altra. Arribada a la R1 i muntem reforçant els quatre burils lligats amb cordino vermell de dos en dos, amb un 0,5 Tenim la fisura al costat mateix i aquí és neta.
Segon llarg, aquí comencen els llargs més temibles de la via els parells, tant per la diversitat de graduació que trobes ressenyada com per la finesa de la roca. Si ens guiem per les ressenyes clàssiques res passa del V+ però ja sabem que els graus clàssics tenen això i notem com al segon llarg el diedre s’afina i a més es redreça. El conglomerat es fa petit i en algun tram els burins no són ni tan a l’abast ni tenen l’aspecte que voldries. Cal completar i confiar en les xapes rovellades però que fan una pinta prou acceptable.
Tercer tram per gaudir altre cop del diedre i veient la tònica aquest bastant complet d’equipament pel que no cal afegir gaire cosa. Només toca escalar per destriar entre còdols el millor pas. Al quart llarg però tornem a les andades. Més vertical que el segon i fins i tot en algun moment amb sensació de desplom. De passos més fins si cal i de més col·locació i en això l’Eli que és una artista es treu amb nota la progressió. A més caldrà protegir en alguna part: ningú ha dit que això fos bufar i fer ampolles.
Cinquè llarg més humà però a trams herbós i amb la fisura una mica difícil de protegir per sorrenca i cega. La roca sembla més bufada i poc estable, el que posa el plus a la tònica que avui ens regala la nord d’Ecos. Arribades al sisè llarg la dificultat ja minva i la il·lusió creix, el temps ha aguantat i ens ha deixat navegar per aquesta ruta preciosa i de luxe, sense perdua, és el Pericman, diedre de llibre com n’hi ha pocs.
Hem escalat i hem gaudit de l’ambient més solitari i de l’equipament més original. Les reunions totes de burins (quatre gairebé totes, menys la R4, llaçats amb trams de cordino de dos en dos) foscos de rovell ens han transportat a èpoques pretèrites. Tot plegat una meravella de via dissenyada especialment per aquells a qui agraden els catxarros i els equipaments d’època els provoquem una estranya sensació d’atracció fatal com ens passa a nosaltres.
Gràcies Roger, gràcies Maira i Pep per les indicacions donades i els plànols de la millor ruta d’accés i de tornada de la via. I com no gràcies infinites a l’Eli per proposar-me de fer aquesta aventura plegades. 🙂
#femmestapia_2014
Navegant per muntanyes 