Dos dies per l’Alt Urgell per aprofitar el bon temps abans que entrin les pluges que vaticinen els meteoròlegs. I la primera de les vies que hem triat és a la paret de la Rufa, la Rodamons del Bosc. Vies que no per ser famosament discontínues desmereixen la bona roca que ens regalen, pura adherència i mars de ponts de roca natuals, savines i arbres que ens ofereixen els punts d’assegurança millors. Ah i formigues, moltes formigues i de les grosses, de les que piquen!!!
Primer llarg
Primera R sota el sostret
Comencem la via tard, l’Eli, l’Anna la Marta i una servidora. Dos i dos enfilem el primer llarg fàcil amb possibilitat de protegir i que discorre salvant una panxeta que et porta en tendencia a la dreta entre les savines a sota d’un sostret on muntarem la primera R
Inici del segon llarg
Segon llarg que esquiva el sostret i que queda protegit però sempre podem posar alguna cosa més. Navegació per la fisura i després una placa que acaba portant a una R força còmode en una de les feixetes característiques que encarem cap a L3
Inici L3
L’Anna i la Marta a la R4
Sortida cap a la paret del davant i escalada a plaer en un mar de roca adherent i molt agraïda per posar-hi el que vulguis fins a arribar a la R.
Darrere el bosquet
Cap a la r
Formigues, moltes formigues!
L4 sortida pel jardinet fins a la paret on enfiles amunt fins que cal inicar flanqueig a l’esquerre fins que no arribes a la reunió.
Inici de L5
I quines vistes!
L5 sortida cap al petit diedre que et porta a una placa que has de solcar en tendència a la dreta. Completable amb alguna assegurança. Llavors venen passos d’adherència i confiança fins a arribar a la R
Sortida L6
Cap a dalt L6
Sisè llarg final sortint de la reunió a la dreta i altre cop navegant per placa fàcil i disfrutona fins a muntar R que vam muntar gairebé al capdamunt amb friends i que així vam estalviar el L 7 de tràmit.
Al cim
Foto finish
Ressenya utilitzada: Escalatroncs.
Via acabada en entorns sempre sorprenents i captivadors. I com no unes fotos a dalt són obligades perquè amb la feina feta, ara només ens cal baixar i anar de retirada cap a l’alberg. Ens mereixem una dutxeta i un bon soparet. A dormir i fins demà!!!
Dissabte toca mudar-se, anem d’aniversari i l’escenari escollit per celebrar-lo és una agulla i una via oberta l’any 56 i qualificada d’imprescindible entre les montserratines. La GEDE o la Guasch-Santacana, a l’Agulla Gran del Pas del Príncep ha estat el lloc que ha triat la San per anar a celebrar-ho i deú n’hi do si ho hem celebrat!!!
Aproximació preciosa
La Miranda entre les Agulles
Agulla Gran
Dia de primavera amb bon sol i bona temperatura. Arrenquem aviat per poder començar d’horeta. A més l’aproximació és un xic llarga però aprofitem l’esplèndida passejada per les agulles montserratines per gaudir de valent de totes elles, fins que ens apareix a la vista l’Agulla Gran, majestuosa amb el Lloro al darrere que la vigila.
Inici del llarg
Abans de la primera apretada
Progressant cap a la bauma
Anem per feina les dues Annes i la San que té per regal fer els honors i començar. Primer llarg que inicia dalt d’un pedestal que mena a la placa que condueix a la bauma on hi farem la R1. Un llarg fi, d’anar mirant bé on col·loques peus i amb unes mans justetes però suficients. Un pas sota d’una panxeta fa que hagis de donar el cop de gas per superar-lo i despres continua la tònica mantinguda fina i obligada fins a la reunió a la bauma. No deixa de ser curiosa la forma d’entrar-hi cadascú a la seva manera, més o menys glamourosa. Única reunió còmode de la via.
Sortint de la R
Inici de l’Ae
Segon tram fins a R2
Segon llarg de 25 metres i de sortida arrossegada per la bauma fins a posar un primer espit que hi ha al terra. després sortida a la vertical i a enfilar amunt en artificial, bé amb un estrep i A0 bé amb dos. A moments, a l’arribada de la R hi ha passos que es poden combinar mig en lliure.
Peces de l’època
Tercer L des de la R
Tercer llarg 20 metres que té una sortida de reunió potent i explosiva i que costa d’arribar al primer punt d’assegurança. Llavors pots anar trampejant mig en lliure mig en azeros, un llarg on les bones mans gairebé no hi són però que pots anar trobant peus acceptables. Plus afegit, les assegurances d l’època tenen el forat on depen quin mosquetó sota d’entrar-hi i la xapa gira sobre el cargol. Reunió penjada.
Sortida desplomada
L4 progressant
Quart de 25 metres amb uns còdols grans i amb pinta de desplomar que l’obren. Un cop allà constatem que això és així. Un llarg de navegar superada aquest primer escull, primer en tendència a la dreta i on pots anar també combiant en lliure i artificial els trams més dificultosos. Reunió també penjada. Quin mal de peus!!!
Darrer llarg
Al cim!!!
El nostre testimoni 🙂
Cinquè i últim 30 metres que surten a mà esquerra en una ica de travessia per col.locar-te damunt la r i posar la primera assegurança. Un darrer llarg escalable amb cura, amb delicadesa i que si us passa com a mi i la paciència minva com les forces es pot fer en artificial. Tram final que porta al cim amb més amabilitat del que ens ha dispensat la via en general.
I com no podia ser dalt al cim trobem el pot del registre on decidides ens diposem a deixar constància del nostre pas per allí. Unes vistes magnífiques des de l’enclavament on som ens regalen aquelles estones de satisfacció. Estones que duren ben poquet, perquè ara cal buscar el punt de ràpel que queda força amagat sota d’una vira de pedra solta que fa una mica de por. El trobem i ens disposem a baixar fins al collet. Ospa amb el collet. El rapel és llarg i mena en pocs metres a la repisa que dóna al coll de baixada. Hem de continuar i això fem cap al vessant nord. En uns cinquanta metres arribem baix on en estirar les cordes, baixen perfectament però… coi els darrers 20 o 30 metres de la segona corda volen fer una unió indissoluble amb les arrels de l’arbre i la soca morta que hi ha a l’últim ressalt del rapel.
A la recerca del nus
Primera enganxada a la soca
Quin embolio amb l’arrel
Què fem? Tallem cordes? Pugem? Va sembla que sí que serà fàcil arribar-hi. Resultat: un llarg improvisat al més pur estil tradicional per al rescat de la corda, on anar llaçant savines i punts d’assegurances dubtoses en un diedre herbós i de fisura semi molla i plena de fang. Tot un final improvisat que acaba amb la corda altre cop sana i estalvia amb nosaltres!
I és que això de celebrar aniversaris escaladors últimament no ens prova gaire. Vam anar a veure el Princep i una mica més se’ns converteix en granota… un dia complet on no hi regalen res ni que celebris l’aniversari oi San? 😉
Navegant per muntanyes 