Same (MD) Contrafort de l’Ànec

(Rescatant apunts 1)

Per arribar a aquesta via cal que prengueu mesures de protecció contra esgarrinxades però si us fieu de les descripcions que hem arribat a trobar de l’aproximació potser us acabareu perdent. Deixeu que faci una recomanació: agafem el camí d’Agulles passeu per sota la Cadireta i continueu en direcció a Frares. Un cop us trobeu a la cruïlla que a mà esquerra va a Frares i a dreta al Portell Estret aneu a mà dreta. Passareu per bon camí per sota del contrafort que en tot moment és evident des de baix. Aquí sí que hi ha un tram una mica brutot d’esbarzers però practicable. Amb l’Eli hi hem anat i de baixada hem vist la llum perquè de pujada ens hem barallat per una canal impracticable amb milions d’esbarzers que sortien al nostre pas.

La via tot i que ha estat restaurada de 2013 cal anat-hi amb seny i catxarros. El primer llarg és el més brut i crostós i que per arribar a la R té algun pas de patir. Bo i això hi pots posar de tot. Ara ja som a la fissura i la via la recorre fins dalt. Res és fàcil a partir d’ara. El segon  i tercer llarg discorren per la fissura però amb dificultats de sis a i sis b en lliure sempre podem (sobretot en el segon llarg) optar per fer-lo mig mig i aplicar tècnica d’artificial. El quart llarg és si més no impressionant perquè comença amb uns bombos que passes en tècnica de diedre però que es deixen fer. La darrera tirada ja és per gaudir i acabar muntant R en un arbre i seure per meravellar-nos amb les vistes sempre impressionants de Frares, amb el Bisbe al nostre costat

#femmestapia_27/06/2015

Ressenyes consultades:

• C E Badalona
• La noche del loro

La que no estava oberta a les Dues Puntes (MD+). Agulles. Montserrat

Primer llarg

Aquesta era una via que amb l’Eli ens havia quedat pendent n’havíem parlat ja que una via a l’ombra pels dies més xafogosos s’agraeix. Ens plantem doncs a la Nord d’Agulles amb la idea d’escalar-la i amb el material necessari per completar la progressió. Val a dir que l’aproximació és bastant evident ja que en tot momentr passes per sota i enfiles per un corriol que et deixa a peu de via.

Primer llarg característic de diedre amb equipament escadusser però de bon protegir. Segon llarg de sortida acrobàtica i continuació per una fissura amb uns primers passos que es poden treballar en artificial. Tercer llarg de tràmit i boscós que et deixa davant de l’espectacular quart llarg famós d’aquest itinerari. Una fissura ampla i mantinguda de quaranta metres digna d’esment perquè aquí t’hi deixes mitja pila, però que bonica! Cinquè llarg també en sortida de xemeneia que cal trobar-li la millor posició, ben assegurat i no obligat en lliure. La reunió és fa a la dreta de la fissura ja que la continuació és super herbosa. Ja al darrer llarg continuem per una sortida un xic anguniosa perquè la roca es desfà i és difícil o impossible de protegir i hem d’anar altre cop a trobar la fissura per continuar fins dalt.

Vistes de la Cadireta (R1)

Recuperant L1

Inici L2

Superats els passets

Imponent L4

Progressant per L4

Jajaja… sopresa a la caixa de registre

Sortint… L5

Guanyany altre cop la fisura

Una bona via on el solet ens ha anat esquivant tot el matí i nosaltres ho hem agraït ja que de calor en feia. Un ràpel per la punta que ens queda a la dreta mirant al sud i cap al bon camí. Com sempre ens queda la paradeta que ara li hem agafat gustet a l’amanida russa del bar de Collbató.

Ressenyes consultades:

• Escalatroncs
• Romàntic Guerrer

#femmestapia_19/07/2015

Montse Pueyo (MD) Roca del Arcs. Vilanova de Meià

Inici de via

La Montse Pueyo és una via que desperta opinions diverses. Potser de primeres el que més crida l’atenció és que solca (fent les seves ziga-zagues) el diedre evidentíssim que talla a Roca del Arcs. A mi, personalment, em fascinen els diedres és veure’ls i voler-los escalar! Per tant aquest era un itinerari que tenia pendent i a la llista i que quan l’Eli em va dir… “anem a fer-la” no m’hi vaig poder resistir.

Recuperant L1

Arribant R1

Segon llarg

Diedre L3

L4

Gaudint de les bústies

L5 fantàstic

Anant a buscar la feixa

L’inici de via és evident una gram MP ens ho indica a més fa unes poques setmanes ja vam prendre bona nota d’on començava. Per fer-ne un resum amb la distància que marca el temps destacar que la tònica vilanovina de la verticalitat és ben palesa des del primer llarg que pots emblar senzill en inici i que quan has de fer el flanqueig fins a la R dius… glups! El segon llarg és dur i amb passos força contundents i és on el debat és més intens ja que la Somni de Quimfer passa justament per allà. El tercer llarg és de diedre tot i que com és la tònica compte amb les cordes que fa una zeta i el quart un tràmit fins al que és el llarg vilanoví per excel.lència. Un cinquè de gaudir pel tram de placa on hi podrem augmentar la protecció al gust. Arribats al sisè dificultat que minva i el darrer llarg ja és atacar el cim travessant la feixa i per una placa fàcil.

Un cop a aquest darrer tram un tro ens anuncia que… corre, corre que caurà forta. Temps just per arribar dalt i veure les cortines d’aigua que s’acosten. Ui, ui… ja la tenim aquí. Equipades ens cau la del pulpo i arribem al cotxe xopes. Cap al Cirera, on tenim aixopluc i assecador 🙂

#femmestapia_07/06/2015

Electric Ladylan (MD+). Paret de l’Aeri

Primer llarg de la Pany

Quan sentiu a parlar de l’Aeri penseu sempre en una mica més de tot allò que us hagin pogut explicar.

Aquesta via era una de les que portava de cap ja feia temps de la meravellosa Paret de l’Aeri. Qui l’havia feta em deia que sí, que val molt la pena i que la dificultat era assequible. De fet aquesta parauleta és caleidoscòpica quan l’apliques a l’escalada i penso que l’Ester, companya de cordada i d’aventura, hi estarà d’acord.

Enfilem cap a l’Aeri sense pressa. La fem petar a mitja canal amb el Ferran. Arribem a les escales i la “faldilla” de l’aeri. Cables i calor i una mica d’embolio sobre com arribar a peu de via, esgarrinxades a go-go! Som-hi que entrem per la Pany. Dos llargs, llargs i d’aparença dòcil però res més lluny que les aparences… Compte aquí perquè depenent de com es vulgui repartir llargs hi ha reunions intermitges que poden fer-nos ballar el cap.

Pany L2

Enfilant cap a la fisura

Perpectiva de vertígen

L’aeri imponent

Vestigis d’equipament

Plaça Catalunya, lloc per esplaiar-se i anar cap a la primera tirada de l’Electric. Es veu dreta, molt dreta solcant la fisura fins que la vista allarga. Allà sabem que la via canvia i que ens espera un  tram d’artificial per nosaltres i una R penjada per la qual no portem guíndola però els estreps ens faran bon servei.

A continuació la mítica bavaresa de l’itinerari. Anem un xic justes de temps però ja queda poc i… aiiiiiii fiuuu… una volada inoportuna fa que el nom d’aeri prengui la seva màxima dimensió. No ha estat res però cal continuar. I en això estem, més lentament això sí perquè ens ha quedat el cos una mica trasbalsat. Ara sí que anem ben tard però les dificultats en paret no ens han de superar i fem equip fins dalt. Amb l’únic frontal anem amunt, únic perquè el meu ha decidit anar avall directe i ha saltat del meu casc. Tenim la sort que el penúltim llarg està ben equipat i que el darrer és de III i poc a poc i bona lletra…

El sostret taronja

Començar artifi

Gairebé a la R

Recuperant el llarg

Tres i ups… bavaresa

L’Esther a la bavaresa

Hem arribat a dalt i és negra nit. L’aeri ens dóna la benvinguda amb una lluna d’impacte que després ens ajuda a cercar el camí. Donada l’hora enfilem cap al Monestir: baixada més llarga però de luxe. I encara Montserrat no deixa de sorprendre’t ens trobem una parella que enfila amunt en direcció contrària a la nostra en plena nit i que van al refu de diables.

Foto AnDreu MA. Gràcies per vetllar per nosaltres

Una aventura que acaba tard i bé, cansades però contentes d’haver ho donat tot… i es que l’Aeri és gran paret amb res a envejar a les més reconegudes del món mundial dins de les muntanyes més màgiques que puguem trobar arreu.

Fonts:

• Silencio mineral (bona resse de l’amic Jose)
• Escalatroncs

#femmestapia_30/05/2015

 

Via dels Sostres (MD) Paret de l’Aeri

Primer llarg

Aquesta és la història d’una via que ha costat molt no, el següent… poder fer. Semblava un constant despropòsit cada cop que anomenava la Nicolau-Freixes-Benito (la dels Sostres) els astres es conxorxaven en contra. Fou la tercera vegada, com diu el refranyer, que amb la Sílvia i el Cris vam aconseguit guanyar el cim de l’aeri per aquest itinerari clàssic a més no poder. Aquí teniu el resum de l’aventura.

Primer de tot cal dir (i qui avisa…) que la roca sobretot al primer llarg és un pèl polida. Un conglomerat de pàtina gris que els entesos adverteixen de la seva fragilitat, que pot no semblar-ho en aparença. Una altra qüestió: pocs peus a tota la via, es fa difícil de vegades trobar el millor emplaçament de punteta de gat per anar progressant. I dit això potser destacar que: el primer llarg es deixa fer però l’entrada a la R (a la sabina seca) la vaig trobar durilla i curiosa. Al segon llarg les ‘maresmeves’ són a la sortida no et veus els peus i vas a pèl fins a la fisura. Un cop allà cal posar les piles i amunt. El tercer llarg el fotogènic és ben poc equipat i la fisura horitzontal i els peus justets fan les mil i una engúnies pel primer, amb saque inclòs (compte amb les fràgils baquetilles). Arribats al quart llarg tens un tram ben equipat on es concentra la dificultat. Llarg que et deixa a un arbre amb bon regust. Mirem amunt i el que ens espera és un welcome to the jungle que ja sabíem. Sortejant vegetació i podent assegurar poc la part més forçada és l’entrada a la R on has de lluitar per passar. Sisè llarg espectacular de xemeneia que es deixa fer bé fins que en surts allà el terreny és un xic indefinit i la roca ja és força precària. Mirem amunt i veiem la sortida original…. uffff !!! Enfilem com no fins a l’alçada de l’espit que ens permet anar cap a la sortida de tercer per la David Aparicio.

El Cris al L1

Arribant R1

Matolls sortida L2

La roca polida… uiii

L3

Recuperant L3

The jungle!!!

Xemeneia

Més xemeneia

Un cop a dalt contents però trinxats i la Sílvia amb el cuquet de la placa de la David Aparicio que sembla que li fa ’tilin’. Bé, en tot cas les parets no es mouen de lloc. Pel que fa a mi, ja la dono per tatxada i la dels Sostres ha resultat ser la via més cobejada que al final ha passat a la llista de les fetes.

Ressenyes consultades:

• Rocaineu (croquis excel·lent)
• Escalatroncs

#femmestapia_24/05/2015

 

Jordi Andreu. Paret de l’Os (MD+) Sant Llorenç de Montgai

A Sant Llorenç de Montgai encara no havia escalat cap via a la Paret de l’Ós la primera que et rep en arribar. De les clàssiques en triem dues la Isaac Gabriel i la Jordi Andreu i com que la San ja tenia la primera, ens quedem amb la segona per compartir. Trobada al bar. En som una colla amb destinacions diverses (la Directa, l’Esperó Original, etc) i ens posem a la feina després d’esmorzar. Al bar de l’estany al sortir, ja ens adverteixen que el grau allí és clàssic. I que no hi regalen res però que amb enginy i algunes peces per completar que recomanaria portar per possibles llunyanies que cal cobrir durant el trajecte.

El primer llarg ja ens demostra que patirem una miqueta. Dur d’entrada i amb la pàtina dels primers llargs sobadets. Hi ha algun pas de força bruta que si es prefereix estalviar esforços es pot fer sobre estrep. I cal estalviar pel que ve. La resta del L1 es fa bé fins a la reunió.

Inici dur

Cap al pas fiu-fiu

Recuperant L2

Iniciant L3

Iniciant L4

El segon llarg comença tranquil·let i es va orientant a mà dreta allà hi trobarem algun pas que s’ha de mirar bé de no patinar, potser agafar-lo baixant més que no pujant per estalviar ensurts. Moment patinada de peu i fiu-fiu de cul a la paret. Remuntar fins on estàvem és de bon fer i continuem amunt fins a la xemeneia amb bon canto però que tira enrere. Aquí aprofitem per protegir-ne l’entrada. Arribada a la R3. Tercer llarg per anar recuperant i que va cap a un jardinet. I traca al quart que ens fa suar una bona estona per fissura i placa, compte sortint del tram vertical en anar a la dreta per trobar la R. Darrer llarg ja més fàcil i que pots completar per acabar d’anar a sortir per dalt.

L5

Sortida L5

Fantàstica vista

Coma de Gelis

Un e-mail!

La baixada agradable i també curta. Arribades al cotxe ens trobem una indicació al terra les companyes són al bar però avui amb la San hem de fer fiu-fiu cap a caseta que ens esperen d’hora. 🙂

Ressenyes consultades:
• Rocaineu
• Escalatroncs

#femmestapia_2504_2015

Integral al Cap de Guerrer

Agulles des del Cap del Guerrer

Aquesta és una història que explica una matinal de dissabte que havia de ser relaxada amb la tria d’una via al Cap del Guerrer, una de les més noves i ben assegurades: la UME. El resultat va ser ben diferent i per això l’he batejada així. Amb l’Anna acabada de retornar de terres atlàntiques anem cap a Agulles al Vicens Barbé, d’alla al Cap del Guerrer hi ha un no res i ens plantem a la base i ens fa l’efecte que hem de baixar i anar més cap a la canal que tenim a sota. Arribem al que teòricament reconeixem com a peu de via. Un llavi un pas d’A0 una entrada de cinquè… som-hi doncs. Uns burins vells ens fan sospitar però no res, anem amunt. Entrada fina sostret amb dos bolts i un cop superada la dificultat a mà dreta s’hi veu una R que deu ser la nostra. Primer llarg. El segon ja no quadra amb la ressenya. Hem de sortir en grau de V i el que tenim davant és ‘un bisxo raro’ amb una sortida fulminant fina al bolt. Tot i així, anem. Una xapa dues xapes i… uns passos finets sobre presa petita però ara no es pot parar, ni mirar avall, queda pujar i bufar i anar resistint fins a l’arribada a un llavi-bauma més fàcil. Uffff… espera, espera un alien blau col.locat a consciència ha de protegir la travessa per la baumeta fins a caçar un bolt ben a l’esquerra. Alli fem debat… amb l’Anna i constatem efectivament que no som on volíem però ara com deien els romans “alea jacta est”. Inspecció visual i sembla la cosa assequible i es veuen xapes. Noia, amunt que fa pujada!!! Arribada a la R2 i observació del croquis que portem i… loclització feta: som just a la dreta de la UME que era la via que havíem triat. En la nostra reunió es veu la llastra rodona que ens hauria de quedar a la dreta i ens queda just a l’esquerra. Això vol dir que la R de la UME la tenim aquí al costadet mateix en direcció esquerra. L’anem a buscar, no sigui dit i fem el darrer llarg de la via que és un IV+/ V que ens ve molt de gust.

des de la R1

Recuperal L1

Recuperant el fimníssim L2

Arribant a R

Ara sí L3

Som a la UME

Miranda des del Cap

Baixem i ens dirigim on sempre a fer un beure i anem a l’Anna amb la intenció de consultar el llibre d’Agulles i comprovar quin coi d’embolio hem fet. I sorpresa la nostra quan veiem que: hem entrar per la Ozu que bischo ma raro i a mig del seu segon llarg ens hem desplaçat cap a la Premeditacion alevosia y nocturnidad per anar a buscar el tercer llarg de la UME. Tota una integral al Cap del Guerrer que ens hem inventat amb alegria.

Interpretació de la Integral

Comentem la jugada amb el Ferran i en Jordi i una cosa està clara: està bé el que bé acaba i amb la feina feta i l’entrepà a la mà ens l’hem ben guanyat i podem celebrar-ne una més.

#femmestapia_1104_2015

PD: aquí us deixo el croquis de les dues vies citades i la interpretació del que vam fer la podeu veure a la foto amb el recorregut en blau 🙂

http://luichy-lanochedelloro2.blogspot.com.es/2009_02_01_archive.html

Santiago Domingo. Paret d’Aragó. Montrebei

Vistes al congost

Escalar a Montrebei era una assignatura pendent. Allí només hi havia tingut l’ocasió de fer la cresta Urquiza-Olmo. Com escoltar és de savis i l’ocasió és de luxe hem triat per iniciar-nos en aquestes parets solemnes una via com la Santiago Domingo a Paret d’Aragó i la veritat és que d’entrada ens fa força respecte. Tothom ens diu que aquest és el millor itinerari per ‘tastar’ la roca i les exigències de l’escalada en aquest fantàstic racó de món.

Arribem carregades d’indicacions i de croquis per arribar a peu de via, el que no comptàvem és que ens costaria trobar-ne el peu ja que un cop sota la paret les distàncies es transformen i les perspectives canvien. Un crit d’alegria de la San… “Ja la tinc… essa de!!!” dóna pas a l’inici del recorregut emmarcat sota uns sostres vermellosos i com a referència sobre mateix en fixem en un forat característic al sostre vermell que ens serveix per acabar d’ubicar-nos.

De camí

La nostra via

Primer larg

Atenció al sostre per ubicar-se

Recuperant L2

L1: llarg de placa de navegació de cinquè amb algun punt d’assegurança (claus, un pont de roca) que queda clar on acaba. La ressenya ens orienta el recorregut cal anar en compte al final on la roca deixa de ser bona per passar a ser trencada. L2: un tràmit una sortideta fàcil en travessia fins aribar prop d’un arbret on pujarem una placa dre quart desequipada i crostosa que es fa difícil de protegir. Hi encabim un àlien verd. L3: seixanta metres de llarg per navegar i anar amb compte a no perdre el rumb. Altre cop surten els números i la ressenya i l’escàs equipament que hi ha d’haver ens va quadrant. El sostret d’A1 té un parell de bolts per poder-lo superar no sense dificultats ja que és de roca roma. Amb tants metres les cordes pesen i es fa difícil arribar a la R. L’entrada també té terra i mates que la fan un xic més bruta. L4 ja som al primer dels diedres de la via que està poc equipat però té una bona fisura a mà esquerra i una altra de més estreta a l’esquerra d ela primera. Diedre un xic estrany que permet pujar-lo així o bé per les dues fisures més en la placa, al gust.

Inici L3

L4

Primer diedre

En travessa

Immensa

L5 tornem a les travessies en sentit esquerra. Ara hem de passar per sota d’un, dos i el tercer diedre que trobem és el nostre. EL darrer tram d’aquest llarg és bonic i aeri per una cornisa de pedra ben bonica. Arribades a la R impressionant vista del llarg de la via. L6 un diedre mantingut dret i fins i tot un xic desplomat que només té dos claus a la seva part superior. Aquí traiem tota l’artilleria que ve justa per completar els 40 metres. A la part superior trobem un tac de fusta que balla dins la fisura i del qual pengen uns cordinos vells a matar. Aquí toca escalar i treballar de valent. L7 el llarg de la on les ressenyes ens diuen que que si per l’esquerra o per la dreta on diuen que devia ser la ruta original. Doncs ni una cosa ni l’altra ben bé. Agafem per la banda esquerra de l’esperó on hi ha la R en travessia a mà dreta per una placa adherent o en direcció a el que ens sembla un plom. D’aquí continuem en tendència a la dreta a buscar el bolt que intuïm que és el nostre de fet sota nostre i a mà dreta hi veiem un burí. Anem bé a partir d’aquí i ja en placa de quart s’arriba a la feixa i sota d’un gran bloc hi trobem la R. Ens han explicat que aquesta costa de trobar però amb la resse a la mà i sota del gran bloc la localitzem bé.

Llarg 6

Artesania

L7 a l’esperó de sortrida

El plom

L9 inici

La San ja dins

Des d’una altra perspectiva

L8 altre cop de tràmit un llarg trencat com pocs i sense punts per assegurar-te gaire ja que tots els blocs es mouen, però amb enginy algun alien hi encabim. La R està davant mateix dem la xemeneia darrer llarg de la via. L9 entrada en la xemeneia ampla que un cop ets al seu interior ens regala un mar de jocs de llum i colors ataronjats. Maca com, n’hi ha poques i que permet pujar-hi en creu o jugant entre costats. Algun punt per assegurar-nos hi trobem però també podem completar els allunyaments amb camalots i algun àlien.

Al cim!

La nostra SD

Pirineus nevats de fons

I ja som dalt!!! La baixada és molt clara seguint les fites i el caminet fins al pal indicador i despres avall zigzaguejant per les marques. Fi de festa sonada hem escalat a Montrebei a la Santiago Domingo no hi regalen res… però res de res i és que fins i tot els quarts de Montrebei són per treure’s el barret. I és que la San es demana uns regals d’aniversari molt especials i aquest era la via triada i l’estrena de totes dues en aquestes parets.

#femmestapia_0104_2015

SAME a la Falconera. El Garraf

A peu de via inici de la travessa a la Falconera

Aquest dissabte les bones temperatures conviden a sortir a escalar i la combinació roca i mar ofereix en aquesta època el millor regal. Anem al Garraf on només havia estat en una ocasió al Pas de la Mala Dona i avui volem fer una via a la Falconera. Finalment anem a la SAME una via que ofereix travessa i dificultat moderada. Terreny excel·lent per practicar i posar catxarros,  cosa que portem però sense regalar res.

Inci de via amb quatre llargs en travessa que ens han de conduir a la vertical per on surt la SAME amb tres llargs més fins a dalt. Fem el primer, escalada fàcil amb algun químic es pot completar a plaer, muntem R. El segon llarg l’acabem empalmant amb el que teòricament havia de ser el següent però… acabem muntant R més amunt del que toca i apurant corda. No és recomanable fer-ho. Les cordes freguen molt i impedeixen avançar. Quart llarg que ja veiem per on va però que ens obliga a baixar per terreny compromès per anar a  trobar la repisa de III per on va la nostra via. Darrere uns margallons muntem la R.

En Pau iniciant L1

Laura i Gemma en acció

Progressa sobre el mar

Primer llarg

Arribant R1

Cinquè llarg ja vertical curtet i protegible hi ha algun burí . I ja posats a fer el L6 i L7 els acabem empalmant també per un diedret, feixeta i una placa final curteta però molt bona. La darrera R la muntem en un arbre i ja només queda pujar per terreny fàcil i encarar la baixada.

L2

R darrere els margallons

L5 vertical ja

Què més ens queda per fer? Anar a prendre alguna coseta que avui ha fet calor. Una estona que es converteix en una odissea per aconseguir algun beure reparador… sort que la companyia és molt bona i aquest dia d’escalada sobre el mar, tot un regal 🙂

Passejada final

 

 

Miqueluchi i Via del Lluís. Pala Alta- Mont-roig

Cap de setmana de trobada #femmestapia, comencem l’any amb una anada a terres lleidatanes al cor de la Noguera. Tonem al bigwall conentrat que suposa escalar al Mont-roig. Darrerament hi fem força visites i és que esdevé tot un luxe escalar a bona temperatura, amb solet i amb uns mars de núvols i de boira que puja i baixa però que no tapa la Pala Alta.  Amb la Maira, després de fer un xic de turisme fins a Camarassa i veure que el cingle del Tabac és fred i humit sota boira, anem a la Pala Alta a trobar les companyes. Mont-roig és de les femmestapia les vies són plenes de les cordades de les noies del grup: Gemma-Roser al Diedre Blanqueta, Montse-Cris a la via del lluis, San-Claire a la Mariola, Sílvia-Eli a Suave es la noche i Maira-Codi a la Miqueluchi. Som-hi doncs!

Inici per l’espero al costat mateix de la Mariola Motors. L1 de molt bon fer molt franc,  fàcilment equipable i amb un sol pont de roca. Arribats a un tronquet (o el que queda d’un arbust) anem a mà esquerra i veurem la nostra R. L2 hem d’enfilar-nos amunt sortint de r amb el que seran els passos més drets del llarg. A continuació continua per una diagonal cap a l’esquerra a munbtar la R en un esperonet on ja divisem el diedre Blanqueta. La nostra via passa per un fragment de l’altra.

Hola Maira!

Arribant a la R

L2

Placa L2

La Ro al Blanqueta

L3 arrencada en flanqueig buscant el camí més lògic per anar a fer la part del diedre super bonica del Blanqueta. Un cop superats aquests passos atlètics muntem R. Oooh my good!!! la nostra queda una mica més amunt aquesta és la del Blanqueta. Bé no hi fa res ens trobem amb les companyes i la fem petar 🙂 L4 preciós i potent. Acabem el tramet de diedre que faltava i descaradament nosaltres hem de continuar cap a la dreta per una placa amb molt bona presa i atlètics i a més a equipar!!! Sortida a dalt un pèl matojera però ja se sap que la perfecció és un tot! Guaita tu quin darrer llarg més bonic i dret on no es regala res de res.

Darrer Llarg

A dalt

Arribades a dalt ens trobem a la Montse i la Cris i veient que encara tenim temps i les ganes ens ho demanen. Anem camí avall a enfilar una altra via d’aquest meravellós racó de món. Per anar per feina i no trastejar deixem la ferralla i ens n’anem a la del Lluís. Tot un encert!

L1 de colors que des de baix ja es veuen un, dos, no tres fins a quatre bolts per on hem d’entrar i escalar. Això és una meravella tot posat i no ens hem de preocupar. Portem els bàsic cams per si les mosques. Aquest és el llarg més llarg de tota la via. L2 curtet i facilet ens porta com si fos un tràmit a la R. L3 equipat també per uns blocs de bon escalar i de llargada moderada per arribar a una bona R còmoda. L4 i últim que tot i equipat els darrers metres tens un passet de cinquè amb la darrera assegurança prou avall com per apretar un xic les dents i passar. Dalt de tot altre cop i aquesta vegada sí que hem quedat satisfetes de metres.

Inici del Lluís

Arribant a la R

L2

Trobada general a baix a l’aparcament i ens n’anem cap a l’ermita de Montalegre on hi muntem un festival de menjar, riures i danses per treure el fred que acaben en una nit moguda pel puf-CAP de Balaguer… però això ja us ho explico un altre dia que només de recordar-ho em fan mal les pestanyes 😉 Gràcies noies sou genials!

#femmestapia_2015