GAM a Diables

Perspectiva arribant a peu de via

– Anem a la Gam? – Vinga va…

De vegades ens deixem portar per la rauxa més insòlita perquè si ens parem a pensar una mica la raó imposa la seva lògica més aclaparadora. Un itinerari bo de debò pero dur també de debò. És que a la Nord i a Diables les vies s’escriuen amb majúscules i nosaltres minúscules lletres com som i eminentment fràgils entre natura ens deixem seduir per la màgia de les parets més històriques. La Gam de Diables una il.lusió feta realitat amb l’Eli, gràcies cordada 😉

Inici

Progressant cap a la R

El dia pinta bé meteorològicament parlant i comencem via. Primer llarg trencat i que puja cap a l’esquerra per un esperonet on hi anirem trobant claus i bolts. Abans pero cal enginy per assegurar-se. Comencem a veure de què anirà la cosa. Reunió prou comoda. Segon llarg més dret i que demana també comencar a posar algun friend per protegir passos sobretot de sortida. Més endavant esdevé equipat i després a protegir altre cop fins a la R. Aquesta és una reunió de niu de rapinyaires, inquietant… oi Eli?

Inici L2

Progressió

La cova R2

Inici artificial L3

Tercer sortida en artificial i anar progressant fins que el conglomerat es torna més gran i es navega per un diedre bonic i a equipar. Quarta tirada. Cal progressar pel diedre i entrar a la R per la dreta on hi trobem una corda fixa fins a arribar a una reunió còmoda. Cinquena i primera tirada d’artificial fins a sota sostre. Llarga i dura amb reunió final penjada enmig dels colors taronges dels sostres de Diables. Aquí comencen els llargs 6 i 7 emblemàtics i altament fotogènics. Una travessia sota sostres de sortida explosiva fins a la R que està a tocar.

Inici del L4

Diedre fantàstic

Arribant a la R

Un parell de falcons jjuguen davant nostre

Un cop passat els sotres toca treballar de valent només queden tres llargs dels considerats més difícils. Personalment aquí les piles em comencen a fallar i sort que l’Eli porta unes bateries alcalines inesgotables per tirar amunt. L8 mantingut de cinquè de la nord i que s’ha d’anar completant a trams amb alguna peça més aviat grosseta. Llarg de força metres que demana atenció màxima. Novè llarg més aviat curt però més picant que l’anterior amb passos que també pots autoprotegir i on els friends hio entren ‘a caldo’. Trobem una primera R… què fem? Muntem o no? Per la resse que portem sembla que sí però…. oh my good. A l’iniciar la desena tirada uns cinc o deu metres més amunt trobem una altra R aquesta amb argolla rapelable i els espits de la GAM. Bé doncs… què hi farem! amunt fins a arribar al final del llarg i si ens falta corda haurem de fer un ensemble en alçada.

L5

Iniciant el desplom

Sortint cap a la R

Inici fanqueig

Cap a sota sostre

Aranya….

Sortint del sostre

Les vistes impressionen

L8

L9 passos més difícils

L10

Som tan petites…

Arribant a cim

Arribada a la R10 i una ventada de por. Som a temps de recollir i sense treure’ns els gats progressar per un pendent de segon fins a un diedret que més aviat es torna tercer per després arribar a cim de Diables!!! Des cim a buscar el collet per encarar la baixada… que les ventades se’ns emporten i la satisfacció ens omple.  Femmes a la Nord i quina Nord… Diables i Diableses.

#Femmestapia_2014

 

 

Paul-Gustau. Ganivet de Diables

Paul-Gustau, primer llarg

Aquesta és una via que desperta curiositat pel seu vessant funambulista que suposa sortir per dalt i fer la travessa final pel Ganivet. Un traçat interessant que s’acaba ràpid però que és intens i que a més amaga la cirereta final espectacularment aèria i difícil de definir… i si no us convido a que aneu a provar-ho.

Corda a peu de via

La línia fixa

Anem amb l’Eli cap a peu de via i arribem les primeres. Passant per sota el ganivet observem unes cordes penjant de la paret passada la Reina-Sanchez. Dies després en sabem l’origen, en Roger Cararach alliberava dues vies pel sector amb èxit. Felicitats crack!!!

L1

Bonica reunió R1

Segon llarg

A peu de via i ja equipades sentim veus, una altra cordada arriba: són a la Paul? – Sí… bon dia, són en Tomàs i en Paqui. L’Eli ja ha començat el primer llarg, que enfila amb passos petits i d’equilibri, una escalada de gaudir i arribar en un llarg equipat a la primera R. Segon llarg que també com el primer és d’anar buscant presa amb prou desimboltura com per anar-te assegurant i gaudint de la navegació.

Magnífica vista a l’aeri

Tercer llarg

Superat el sostret del L3

Tercer llarg aquí ja canvia la tònica, superable en lliure per les més habilidoses o en artificial si cal, i que cal anar completant amb alguna plaqueta recuperable. Un petit sostret dóna posa el punt del recorregut. A continuació el llarg té un tram vertical molt mantingut per escalar en equilibri. Igual tònica que el quart que ja pica una mica més però que de la mateixa manera es pot anar fent en trams combinats.

A la R1 en Tomàs i el Paqui

Últim llarg

Iniciant el funambulisme

Arribades a dalt ens queda travessar el ganivet. La càmera fotogràfica decideix acabar-se i poca foto fem. Ara que, amb la travessa que ens queda ens haurem de concentrar en l’equilibri, gairebé com aquells que divisem al fons nostre practicant slack-line.

Bona i ràpida via en companyia de l’Eli un matí de diumenge d’aquest estiu plujós i insegur.

Mas-Brullet. Serrat del Moro

Mas-Brullet, a dalt es divisa la placa fisurada del L8

Hi ha vies que són d’aquelles que tota escaladora o escalador té a la llista,  per clàssiques, per boniques d’escalar i per la seva exigència amagada i la Mas-Brullet n’és una d’elles. Si mireu la ressenya de la via al llibre del Garcia-Picazo tantes vegades com he arribat a fer els darrers dies arribareu a entendre el que significava anys enrere el concepte més genuí d’escalada per als pioners de casa nostra i més concretament els de l’escola montserratina. Tal és així que hi ha una dita que gira entorn aquesta via i tantes i tantes percepcions com cordades hi han passat a l’hora d’escalar-la. Aquesta és la nostra particular, amb la San ens n’anem decidides un dissabte de juliol a enfilar-nos-hi.

Primer llarg vist des de peu de via

R1 la San treu el caparró

Inici bavaresa L2

Seguint cap a l’arbre

Des de la R2

En poca estona arribes a peu de via un inici dels més especials per curiós i amagat. El primer llarg famós pel diedre desequipat que recorre on hi trobes només tacs de fusta i has d’esmerçar enginy per ascendir i equipar. Polit des d’anys ençà pel pas de l’aigua però que amaga punts secrets per on ascendir-hi. Muntem reunió dalt de la lleixa en un perfecte pedestal amb vistes. Segon llarg que comença en una bavaresa de llibre que promet una sortida explosiva per anar a buscar un arbre on a costat hi trobarem la R2. L3 amb sortida fina però acerable que un cop passada mena a un tram herbós i sorrenc per donar pas a uns metres en diedre fantàstics i de plaer per equipar.

Inici L3

El diedre del tercer llarg

R3

Quarta tirada amb cert aire de descans per donar pas a un cinquè llarg que només de veure com s’enfila promet el divertimento de qui l’obre. Dret i com no amb cops de gas que enfilen entre espero i fisura i que deixen sentir esbufecs per progressar-hi. Algun punt d’assegurança et dóna aire però la resta a triar entre el repertori de tascons que la San hi témolta traça.

Quart llarg

Una mica de treva

Cinquè llarg

Detall L5

Entre esperó i fisura L5

Sisena R

Sisè llarg amb acrobàcia de sortida damunt d’un arbre, compte perquè té tela el passet per absurd i per exposat, per altre cop per agafar cert aire per l’espetec final de llarg considerat estrella: el setè. Aquest és una fisura per gaudir de la millor roca i de l’escalada atlètica combinada amb l’art de l’autoprotecció amb peces que has d’anar dosificant però no patim, que anem ben assortides.

R7 i vista L8

El temut llarg

des de la R8

Vistes a Frares: Miranda del Lloro, Bisbe i el Lloro

R9 i última

Vuitè llarg per contemplar una progressió en artificial perun mur fisurat que pots anar passant amb el que hi ha i autocompletant algun dels burins de ‘mira’m però no em toquis’. La veritat és que aquí hi trobem de tot i el pas dels anys hi és present en tota la progressió. Sortida final per l’esperonet en lliure i qu eva abuscar al balconet la R8. Darrer tram ja que ens ofereix una progressió de quart grau que a aquestes alçades s’agraeix però que costa d’acabar. Arribem dalt per comprovar que la jornada ha estat durilla perquè la via ha comportat feina i esforç. I què si no ens havíem pensat.

San, com sempre, la frase que ens ve al cap és la mateixa i és que a la Mas… no hi regalen res, de res us ho podem ben assegurar!!! 🙂

#femmestapia2014

Realitat virtual. El Lloro

 

Dia per gaudir de roca a Montserrat i la idea és anar a la Realitat Virtual, la manera més llarga d’enfilar-se al Lloro. La veritat és que la majestuositat del pedestal final imposa quan hi ets a sota i queda pendent perquè aquí va la història d’una fi-fi capriciosa que va decidir rompre’s i fer volar qui estava a l’altre extrem, la Laura. Aventures de l’artificial d’alta tensió que s’hi pot trobar en aquesta via.

La xemeneia ens dóna la benvinguda

Aupa!

L1 des de la R

Comencem primer llarg de xemeneia d’anar fent i de jugar amb la paret, joc d’oposició de peus i cul o esquena i anar progressant fins a la primera R. Decidim a partir d’aquí fer llargs 2 i 3 junts i 4 i 5 també, sóc curtets tots ells de 20 metres. Aquí atenció perquè la R3 només té un burí acompanyat de dos caps de rosca i la nostra idea és coverteix en un llarg de 60 metres. La sortida i el primer tram és explosiu però assegurat i a continuació et fiques en una xemeneia força humida i herbosa. S’ha d’anar progressant entre diedre d’obertures màximes i alguna oposició. Així imprevistament ens plantem d’un sol cop a la R4. Cinquè llarg que comença diferent i assegurat per la placa on  s’enfila. Aviat també arribem a la reunió.

El sisè llarg és on comença a fer evident ja la progressió en artificial i ens hi anem posant. Comença suau i es va complicant un xic més amb sortides de l’últim graó de l’estrep per anar pujant. I de sobte sento:

– Clickkk! Aaaahhg

La Laura acabava de volar uns quants metrets avall, nets mentre estava dalt de tot de l’estrep i a punt de fer el pas per txpar. El primer de tot, evidentment, saber i comprovar que no ha passat res però… què és el que ha passat? Aquell so metal·lic que he sentit què era?  La fi-fi… s’ha trencat!!! Ha estat només un ensurt del qual en podem riure una estona fent broma amb les volades del lloro o els vols d’airlines 🙂

Bé pla B així no es pot encarar el darrer tram  d’Ae desplomat de la via i decidim fer aquest sisè llarg i escapar per anar a buscar el collet i trobar la baixada per Frares. I això és el que fem. Altre cop enfilem amunt L6 i continuem allà on ens havíem quedat fins a la R curiosa perquè la trobem darrere un passamà de filferro. Des d’allà i sortint per sota la gola del Lloro en direcció a l’esquerra anem a buscar el collet per encertar la baixada.  I aquí entra en joc l’instint senglar de la Laura que encerta i guia per entre la baixada fins a trobar una fita que ens indica que som al camí que porta a la canal del Lloro.

Homedes i el Gat. Pedraforca

Dissabte de luxe entre moltes altres coses perquè la meteo ens és favorable, almenys un dels dos dies del cap de setmana. Anem a escalar al Pedraforca i en som unes quantes, tantes com sis. Trobada Femmes Tàpia que va començar per altres parets i que finalment ens porta a unes de les muntanyes que em fa especial il·lusió escalar, el Pedra en tota la seva immensitat. Amb la San pujarem per la Homedes sortint pel Gat i dues cordades més s’enfilen una pel Gran Diedre, la Cris i la Roser, i l’altra per la Cerdà-Vergés/Gran Diedre, la Maira i la Sílvia.

Descriure la via és, si més no, difícil i subjectiu; segons diuen, es fa al gust del consumidor ja que l’itinerari sense ser difícil quant a grau, sí que requereix un cert instint orientador per no errar el traçat i posar-te en algun que altre embolic d’aquells que tothom qui escala pot haver viscut en alguna que altra ocasió. Tenim quatre-cents seixanta metres de navegació.

Preparatius

El Gat treu el cap

Aproximació

Arrenquem a molt bona hora i el primer tram de la via el fem a bon ritme fins a la R5. El primer llarg per protegir al gust i et regala bones sensacions d’entrada a la paret. Segon de sortida més dreta però protegida, continuem per terreny fàcil fins a trobar una flor del claus a la fisura, si volem podem completar sempre la protecció. Tercer, quart i cinquè cadascun amb el seu punt amb esment del quart que tot i fer només vint-i-cinc metres té un punt de pebre sortint de la R. Al cinquè llarg iniciem un ensemble curiós que ens acaba portant, no sense alguna que altra peripècia fins a la reunió. Vista la nostra traça continuem per terreny fàcil un altre llarg.

Comencem per aquí?

O per aquí?

Inici de via

R2

L3

progressió L3

Ens plantem al setè i trobem a faltar, o no hem sabut veure, el primer clau que marca la ressenya. Aquí el gps ja treballa perquè tot i que sembla que vas per bon camí costa de veure els pitons. Es pot equipar sempre a plaer però la constatació de que ets on has de ser sempre tarnquil·litza.

Fantàstiques fisures

Reunióoooo!!!

Progressió per terreny fàcil

El flanqueig

La R després del flanqueig

Hola Sílvia i Maira!!!

Per terreny trencat

Al vuitè llarg hem de fer una mica de repàs a mitja progressió fins que indagant veiem primer el bolt i després el clau! I és que som al planell dels diables on farem un flanqueig on la San s’hi deixa la pell 🙂 Novè llarg fàcil però poc protegible està bastant trencat i per una interpretació poc precisa muntem R a l’escapatòria quan volem anar cap al Gat. Cap problema la nostra R ens queda a tocar. Canvi i cap al darrer tram.

Tres llargs interessants. Desè al Gat un diadre fantàstic i bonic per fer les delícies escalant i no sense alguna apretadeta, llarg on fruirem equipant a plaer. Onzè de gps altre cop que ofereix tants itineraris posssibles que és fàcil enredar-se. Sempre anant a la fisura de mà dreta acabem trobant el pitó que ens diu: aneu bé!

Primer llarg del Gat

Pati a sota nostre

Mars de pedra

Un gran ambient

Des de la penúltima R

Millora de roca

I ja som al dotzè i últim d’especial esment per la trencadissa general que suposa. Tot belluga bastant, més que a la resta de via però ara ja som dalt entre les orelles del Gat ens hi colem per acabar amb unes bones ventades i un poc de sol. Només ens queda un rapel curt i la baixada pedregosa i delicada fins a la tartera. A l’Estassen ens esperen i tindrem encara temps per fer de tot i descansar una bona estona.

Inici últim llarg

Últim llarg trencadet

La tartera

De baixada

#femmestapia_2014