Un dissabte més anem cap a Montserrat amb la intenció de visitar un itinerari conegut però de record difós a causa dels anys que han passat des que hi vaig ser per primera vegada.
Un mati caloròs que ens espera, sort però que tenim l’aixopluc que ens regala la paret nord d’Agulles. Aquí quedem resguardades del sol fins a migdia.
Arribem a peu de via suades com pollastres i ens trobem una cordada ja a punt de començar i que, poc ens ho pensàvem nosaltres, acabaríem compartint reunions i material. Però va… prou xerrera i amunt que hi ha cua. Anem per feina que es fa tard… 🙂
Comencem el nostre primer llarg un tram desprotegit i fàcil que va per la fisura i que pots llaçar unes quantes savines per arribar a l’arbre de la R1. Allí ja ens trobem als nostres amics de baix i sembla que tenen algun problema… Aiiii els tascons son a casa!!! Pugem totes a la R i acabem fent la BO del dia “apadrina una cordada”.
Intercanviem l’ordre i tirem nosaltres primer, ells aniran darrere, ens espera un segon llarg de diedre i que puja dret amunt en un cinqèe grau exigent i bonic. La R2 molt justeta i petita muntada sobre el pedestal on acaba el diedre. Apa som-hi, hem de fer via, que falta molta gent per pujar i hem d’anar per feina.
El tercer llarg comença visualment tranquil veiem la primera txapa i alguns punts d’assegurança i això ja es molt, però no s’hi val a badar sortida a mà esquerra de la reunió i enfilada rabiosa, flanquejant i aèria cap a buscar el diedre que porta la linia fins a la R just sota la xemeneia final. Un tram exigent, molt bonic i alhora ben protegit.
La R3 molt més ampla i còmoda uns moments per recuperar alè i preparar-nos per entrar a la xemeneia iniciant el llarg en diedre i acabant-lo rostollant per entre savines i arbres. Té ¨gràcia¨ per definir-ho així la sortida a lo ‘tascon humano” i amb molts metres de corda per sota, per anar a acabar a la R4 i gairebé final.
Això sí que ja s’acaba, els nostres companys de trejecte també treuen el cap. Aqui dalt hi ha lloc per tothom i arriben en Micky i en Miquel, ens trobem tots a dalt al cim. I ja se sap compartir es viure i com no tambe vam compartir rapel fins a la canal.
Objectiu apadrina una cordada aconseguit 🙂
Mentre de baixada anem destriant agullles montserratines amb aquest parell d’homes que hauran de menjar cues de pansa per no deixar-se res a casa quan van a escalar. I mira ves per on, la casuallitat ens va donar l’oportunitat de conèixer-nos i compartir una estona agradable d’escalada.
Navegant per muntanyes 