Matí de dissabte plujós i fred que comença tard i avisant avui, qui sap si ens mullarem! La idea inicial era una altra però no ens ha sortit bé la cosa i com que aguanta i hi ha ganes d’escalar decidim aprofitar la tarda. Ens n’anem, doncs buscant una alternativa al nostre primer itinerari, que resulta imprevist però queda a la llista de les pendents i ens decidim per acostar-nos a la GAM a la Portella a Agulles, un itinerari a prop de camí, ràpid i per gaudir de la presa i de la bona roca.
A la R1
Conviuen peces noves…
…i antigues
Comencem doncs, són cent metres que et deixen bon regust. El primer llarg fàcil de tercer i el trobarem assegurat només començar per tant atenció per anar amunt fins a la R. En tot moment tenim bona roca.
Superada la sortida
Progressió L2
Arribant a la R a mà dreta
Segon i tercer llargs que tenen cert mimetisme. Tots dos amb passos de sortida de les R explosius, sis a i sis a més que es poden provar o bé tibar d’azero. La resta són recorreguts per escalar a plaer i anar triant el camí. Els llargs estan ben assegurats, i si filem prim prim, potser el darrer té un tram més airós diguem-ne… ara la roca és excel·lent.
Inici L3
Detalls…
I entre el mar de núvols…
Retirada pel rapel que ens torna a deixar al camí per enfilar cap al coll. No sense alguna ullada de sol, alguna ventada i els petits detalls que trobes en una agulla com aquesta.
Regals montserratins
Ha estat un dia divers, inesperat i fins i tot un xic accidentat però sobretot profitós acompanyada de la Moira, ha estat un plaer! Ah i hem recorregut la diversitat del massís montserratí. Final de tarda fent-la petar una estona al bar del Bruc compartint patates amb el Jordi 😉
Montserrat agafa les formes estiuenques abans d’hora i en un atac de rauxa, com si no n’hagéssim passat prou de fred aquest hivern, ens plantem davant una d’aquelles vies que fa temps que tenia ganes de fer. El diedre CADE a l’Agulla del Centenar és la ruta triada precedida per la fama de ser una escalada exigent, semiequipada i amb roca a trams, difícil. Vaja que no se’ns passa per alt: som a la nord montserratina, res és fàcil i tot és possible.
Ens carreguem de ferralla haurem d’equipar i els càmalots fins al 3 són els indispensables. Un cop a peu de via veus impressionant la línia a seguir. A més… fa fred, però… que no havia de fer més caloreta? Res, Sílvia, endavant les atxes!
L1
R1
Progressant fins a R1
L1 de roca fosca i que es fa bona part progressant en artificial. Bé en A0 bé algun pas d’estrep perquè els peus són gairebé inexistents i a cops patina. Atenció a les peces que vas trobant algunes d’elles molt delicades. Aquestes s’acaben un cop et poses sota mateix del diedre i fas els darrers metres on, ja veus de què anirà a partir d’ara la cosa. Diedre en estat pur. Passos protegibles fins a la R.
L2
R2
Diedre perfecte
Segon llarg curtet 25 metres i que només compta amb un tac de fusta i mig (el segon no té cordino) en tot el recorregut. Un diedre de llibre i de sortida difícil que es va mantenint posant a prova els bessons i on es desfà l’entrellat mica en mica, calculant sempre el nombre de peces que hi vas col·locant.
Enfilant L3
L3 des de la R
Detalls
Tercer llarg. Comença bastant descomposat, tot sona a buit i requereix mirar bé on ens posem. El podem completar amb enginy i certa traça en algun dels trams de dalt un xic més compactes.
L4
Comença la verticalitat
I es tomba…
Quart llarg que rep merescudament el distintiu de llarg estrella realment dur i mantingut, més i tot, redreçat!!! Va resseguint el diedre i es va tombant. Hi ha bones preses a la part on desploma ara, compte perquè no val a badar amb la roca i a més perquè aquest llarg, és dels llargs, 45 m.
R5
Cel entre roca
Un cop d’ull al voltant
Cinquè llarg que destaca no per difícil, sinó pel compromís sobretot de la roca. Costa una mica d’assegurar perquè es desfà, però alguna savina seca serveix per asserenar l’escalada. Fins que pots arribar a sota l’arbre i muntar la R5 on donem per acabada la via.
Baixada pel coll no sense alguna desgrimpada una mica vertical i bona hora per anar a completar la tarda amb una estoneta de xerradeta en bona companyia al Bruc refent-nos dels líquids perduts perquè… avui havia de fer calor? Ho devíem entendre malament oi… 😉
Dissabte atípic que ens porta prop del mar a escalar. Però… prop? Com d’aprop? Doncs a tocar de mar amb un port i unes illes darrere nostre. Som a l’Estartit i anem a Rocamaura a tastar calcari abrasiu del que et deixa sense empremtes als dits. I la idea passa per fer dos itineraris la Via del Manyo de 120 m i la Podeidon de 135. Som-hi doncs, cinc #femmestapia cap a la platja que encara ens banyarem si fa solet.
Via del Manyo. Itinerari semiequipat que comença amb un primer llarg que et posa en situació per la seva contundent línia. Aquest amb les assegurances justes per anar veient per on solca de manera prou evident. Arribada dalt d’un esperonet on muntem la primera R.
Ens queda clar on comença
Sortida L1
Progressió
Arribant a l’esperonet
Gairebé arribant a la R
Segon llarg, aquí comença l’aventura. Des de la R veiem les companyes com van fent per la Poseidon. Inici del llarg i a la meitat del l’evidència es torna incertesa i pèrdua per la vegetació. Travessia per un bosquet amb sorra fins a les orelles i més enllà. Arribada a una R de dos bolts i oh-la-la… a mà dreta una altra erra rapelable. Quina és la bona? Doncs anen a la que ens ofereix les anelles lluentes i… sortida de la via per la variant fàcil de quart. El llarg pincantó de la via ens l’hem saltat i de manera involuntària acabem resolent la via via ràpida.
Inici L2
Ui, ui… quants arbres!
L’Anna a la Poseidon
La San a la Poseidon
Dents a la R2
Però és d’hora baixem ràpidament per la pista i anem a peu de la Poseidon. Som-hi doncs altre cop. primer llarg bonic (sobretot no anar cap al diedre) que travessa una placa i que en trenta metres et porta a la R. Completament equipat. Segon amb la part més vertical i difícil que es concentra en una placa ben assegurada, ara els passos obligats i que en un reos més arriben a la R2. Canvi de R deu metres més enllà i tercer llarg de sortida explosiva fins a agafar amb la màs esquerra un béc de roca un xic patinós. Quart llarg curt amb una placa ratllada que té canto si el saps trobar.
L1 Poseidon, des de la R
Inici L2
Passant el tran difíci del L2
Placa ratllada del final L4
Dança entre les preses
A dalt coincidim les cinc i la xafogor continua intensa. Mare meva quina calor que he patit. Ja que no fa solet, i encara bo que no en fa!!!! anem a la cerca d’una terrassa per, com és tradició, seure al voltant d’unes cerveses i unes braves. Oju, avui curiós, només sentim parlar anglès i alemany al nostre voltant. Ens haurem teletransportat? 😉 No dona no que som a l’Empordà prop del mar i amb les illes Medes davant els nostres ulls.
Aquest dissabte l’objectiu és escalar a Montserrat i després d’una primera proposta que queda pendent, la reorientació de la via triada significa un repte pel metres i per tancar un compte pendent. L’Arei de Montserrat temptativa que havia intentat per la Picazo fa molts anys enrere i que es va haver de retirar per mal temps en dues ocasions, em deixaven aquell regust de no haver pogut sortir per dalt mai d’aquella gran paret. La proposta doncs s’ho val i en Jose fa la proposta d’anar a la Via Cristina Gomez Garcia, oberta per membres de la secció d’escalada del Cordada. Som-hi doncs que tenim feina i metres per davant.
Via equipada però que no està de més per protegir algun pas portar alguns aliens i el 0.5 i 0.75 que també fan sevei. Ah alguna baga per llaçar un supermerlet.
Inici L1
Progressió L1
L1 des de la R
L2
Al sostret del L2
Vista L2 des de la R
Comença entre la Easy Ryder i la Fraguel Rock i es distingeis per les expansions de color gris que la ressegueixen. El primer i el segon llarg són bastant drets i es poden treure en lliure si tens prou paciènia i prou resistència per mantenir unes tirades que no donen treva als avantbraços i a la verticalitat. Bo i això si ens veiem apurats la combinació amb passos d’artificial també ens donarà bons resultats.
Inici L3
Al mig del sostre L4
Sortint-ne
Al tercer llarg modera el grau però demana una bona navegació entre les línies que solquen aquell tram de paret. La nostra via marxa bastant a l’esquerre per tornar cap a la dreta darrera d’una savina a muntar la reunió. El quart comença tombat i amb una pàtina gris a la roca que va a parar just sota del sostre on ens espera l’artificial per travessar-lo. Molt ben assegurat i amb sortida que tiba per arribar a la R.
El cinquè és curtet surt a l’esquerra però torna cap a la dreta per muntar la R en uns 20 metres. Sisè just en el canvi de paret ressegueix tota la placa amb una navegació dreta i lògica i assegurada. Algun peça entra en llocs estratègics on l’expansió sembla que ens queda lluny. Sortida al bosquet on farem R entre l’arbre i un bolt.
Setè llarg amb sortida de peus sobre d’un arbre per fer passets d’artifi i anar a buscar laplaca on en uns quants metres tindrem una reunió penjada. I darre i vuitè que travessa la placa per entre escrostonades de roca delicada i que continua en no gaibe bona roca fins a arribar a la R. Aquesta es troba en direcció als arbres i per un terreny força ple de pedres.
I… un dos tres… salta pagès arribem a dalt de l’aeri. Una meravella de vistes i de paret un lloc que descobreixo i des d’aquesta perspectiva. Gràcies Jose per l’escalada i el dia magnífic de big wall. Un plaer haver pogut compartir cordada. Ah i felicitacions pel companys del Cordada AEE per obrir aquest traçat en record de la Cristina.
Cap de setmana de Femmestàpia en majúscules. La destinació consensuada ha estat un dels petits paradisos que tenim en terres de Ponent. Dissabte la Paret del Esplovins i l’esperó de les Orenetes ens esperen. En aquesta ocasió dues cordades atempten per dos dels recorreguts clàssics: l’Eli i la Sílvia per l’Alfa-Centauro-Platinum i amb la Sandra anem a la UES. Crònica d’un dels molts recorreguts de femmestapia en dos dies en qué d’altres companyes, Farra, Roser, Cris i Helen van solcar vies en d’altres itineraris com la Terra de Dinosaures, la Gran Manitú i la Pas d’Estres.
Inici de via
Primer llarg
Segon llarg
D’hora ens trobem a l’aparcament serà un dia llarg i enfilem per la cinglera amunt per anar a peu de via. Comencem, l’únic moment en què estem les unes a propet de les altres. Primers llargs de la UES senzillament per gaudir i escalar a plaer. Un primer llarg d’entrada dret però que acaba sota d’uns sostres que esquivarem al segon llarg. Algun punt de dubte tenir però ràpidament resolt, com per exemple al tercer llarg on has de flanquejar ben a l’esquerra per trobar la placa de quart i no errar la jugada.
Anem guanyant alçada
Tercer i flanqueig
Quart llarg ràpid i per anar escalfant on la reunió queda amagadeta en sentit on veus la vira d’una possible escapatòria.
Inici L5
Llarg per gaudir
Darrer llarg abans de la feixa
Cinquè i sisè llarg d’escalada que es redreça en direcció cap al setè llarg, mot curtet que et deixa dalt en una reunió on només hi trobarem un bolt i que podem completar amb algun friend.
Via Anna 😉
Llarg 8
Arribada a la R
En un parell d’horetes som al final del primer tram on canviarem de paret per atacar la part més vertical de la via i que comença amb un llarg senzillament bonic. Entrem per una placa fàcil que porta a un diedre que acaba sortint per l’esperó que et deixa a la R
Novè llarg
Inci en lliure
A continuació ens esperen 30 m de sortida en lliure per combinar amb un tram d’artificial amb sortida en lliire altre cop fins a la reunió.
La gran savina
Arribara R9
Els següents 25 metres els fem en força artificial que acaba de fondre piles, braços i no sé quantes coses més per acabar a la R més espectacular amb una savina gegant i abellots rondant-la i fent zum-zum al voltant nostre.
Sortida L10
El paisatge és espectacular
Onzé llarg molt llarg i bonic però ben dret. A aquestes alçades les cordes comencen a pesar una mica i les piles estan a mitja càrrega però no val a badar perquè encara ens en queden quatre. I ara sí que desem estreps i tonem a escalar amb el que queda i la il·lusió que mou muntanyes. Dotzè amb unes panxetes que es deixen fer molt bé arribada còmoda a la reunió.
Dotzè llarg
Tretzè
Tretzè llarg en diedre bonic i que també acaba més suaument a la reunió. Catorzè amb sortida a la dreta fins a posar-se sota un diedre que està completament assegurat. Altre cop reunió de luxe sota un sostret. Ja va bé perquè plovisqueja.
De nou una gran savina a la R14
Llarg 15 per gaudir i arribar al cim
I ja el darrer llarg és senzillament per acabar amb el regust del quart grau en placa ratllada horitzontal amb unes preses d’escàndol.
Arribada al cim i el sol de tarda ens dóna la benvinguda ja són quarts de set de la tarda i ens ha fet sol, s’ha ennuvolat, ha plovisquejat, ha ventat un xic però sobretot ens ha respectat aquest gran dia d’escalada. Encara ens queda la baixada però i saber de la cordada Alfa-Centauro-Platinum.
Una estona de relax, aigua, fruita i cap a trobar la baixada que no és poc. Perdem les marques blaves dins del bosquet i després d’una estona ja a fora busquem insistentment la traça altre cop. Anem en direcció correcta però un xic per damunt del camí que ens tapa la vegetació. La trobem i la tornem a perdre uns minuts fins que enfilem ja en direcció a la traça vermella. Un cop allí descens per la ferrata i camí per sota parets en baixada ràpida i clara. Allí sentim les companyes, les tenim al darrere!! Es fa fosc i es posa a ploure. Anem per avall i gairebé a tocar del barranc traiem frontals. La pluja apreta. Arribem al cotxe i veiem els llums de l’Eli i la Sílvia que baixen. Ens aixoploguem, traiem tota la ferralla i les esperem. A l’arribada ja se sent la cançó de guerra. En trobar-nos sardana còsmica i crits d’alegria. Ara sí que només ens queda que enfilar cap al càmping i trobar-nos totes per celebrar-ho plegades.
Navegant per muntanyes 