Jordi Andreu. Paret de l’Os (MD+) Sant Llorenç de Montgai

A Sant Llorenç de Montgai encara no havia escalat cap via a la Paret de l’Ós la primera que et rep en arribar. De les clàssiques en triem dues la Isaac Gabriel i la Jordi Andreu i com que la San ja tenia la primera, ens quedem amb la segona per compartir. Trobada al bar. En som una colla amb destinacions diverses (la Directa, l’Esperó Original, etc) i ens posem a la feina després d’esmorzar. Al bar de l’estany al sortir, ja ens adverteixen que el grau allí és clàssic. I que no hi regalen res però que amb enginy i algunes peces per completar que recomanaria portar per possibles llunyanies que cal cobrir durant el trajecte.

El primer llarg ja ens demostra que patirem una miqueta. Dur d’entrada i amb la pàtina dels primers llargs sobadets. Hi ha algun pas de força bruta que si es prefereix estalviar esforços es pot fer sobre estrep. I cal estalviar pel que ve. La resta del L1 es fa bé fins a la reunió.

Inici dur

Cap al pas fiu-fiu

Recuperant L2

Iniciant L3

Iniciant L4

El segon llarg comença tranquil·let i es va orientant a mà dreta allà hi trobarem algun pas que s’ha de mirar bé de no patinar, potser agafar-lo baixant més que no pujant per estalviar ensurts. Moment patinada de peu i fiu-fiu de cul a la paret. Remuntar fins on estàvem és de bon fer i continuem amunt fins a la xemeneia amb bon canto però que tira enrere. Aquí aprofitem per protegir-ne l’entrada. Arribada a la R3. Tercer llarg per anar recuperant i que va cap a un jardinet. I traca al quart que ens fa suar una bona estona per fissura i placa, compte sortint del tram vertical en anar a la dreta per trobar la R. Darrer llarg ja més fàcil i que pots completar per acabar d’anar a sortir per dalt.

L5

Sortida L5

Fantàstica vista

Coma de Gelis

Un e-mail!

La baixada agradable i també curta. Arribades al cotxe ens trobem una indicació al terra les companyes són al bar però avui amb la San hem de fer fiu-fiu cap a caseta que ens esperen d’hora. 🙂

Ressenyes consultades:
• Rocaineu
• Escalatroncs

#femmestapia_2504_2015

Colorantes Permitidos a l’Elefantet (ED)

Primer llarg

Quan penses en una via com la Colorantes et primer que et ve al cap és tot el que has llegit sobre ella que si és la concepció d’un itinerari equipat i alhora pel que havia sentit obligat. De fet és les dues coses però la segona és més evident del que puguis interpretar ja que la percepció del grau oscil·la depenent de la ressenya que consultis. En aquesta ocasió amb el Jose anem a provar i a treure les nostres pròpies impressions i què millor que enfilar-nos-hi per comprovar-ho de primera mà.

El primer i el segon llarg són coneguts nostres ja que tots dos hem fet la Jacint Aguilar entrant per la Colorantes. Un L1 d’inici trencat fins a la fisura horitzontal on hi ha un pas llarguet però no difícil. Una llarg de cinquè fi i factible per anar navegant. El segon llarg continua la mateixa tònica de navegació amb els darrers metres d’arribada a la reunió més fàcils. I aquí ja som al llarg de transició travessem el bosquet i anem en direcció a la nostra via, amb inici just al peu d’un arbre.

Començant

Recuperant L1

L2

Recuperant L2

Sortida acrobàtica

Aquest llarg és el de la varietat quant al grau i estem d’acord que la sortida enfilats en un arbre és desplomada i potent i que per treure-la en lliure cal una dosi de potència i resistència concentrades que superem en artificial. Progressió i arribada a una baumeta amb sortida aèrioequilibrista. A partir d’aquí un tram més a combinar sempre amb bona roca fins que la dificultat minva i arribes amb comoditat a la R. L5 toca un llarg curt però concentrat en preses petites: equilibri i finesa. Bonic. I ja som al darrer llarg de vista imponent i amb passos fàcila al principi i després més drets però ja amb presa més gran i amb un cert desplom a cops. Un llarg per gaudir de la roca típica de sant Benet si bé ens trobarem que els últims metres que són bastant descompostos.

L3

L4 de finesa

L5

Progressió

La Mòmia i la Momieta

Arribats a dalt ens encantem mirant les figures santbenetines: la Mòmia, la Momieta, l’Elefant, la Prenyada… totes ens observen i nosaltres gaudim de les fantàstiques línies que conformen aquesta meravellosa vista. A sota nostre el Monestir i el brogit de la gent i el repicar de campanes. És bona hora, l’hora de l’Àngelus i aprofitem per baixar fer un prendre i recuperar forces.

femmestapia_1804_2015

Integral al Cap de Guerrer

Agulles des del Cap del Guerrer

Aquesta és una història que explica una matinal de dissabte que havia de ser relaxada amb la tria d’una via al Cap del Guerrer, una de les més noves i ben assegurades: la UME. El resultat va ser ben diferent i per això l’he batejada així. Amb l’Anna acabada de retornar de terres atlàntiques anem cap a Agulles al Vicens Barbé, d’alla al Cap del Guerrer hi ha un no res i ens plantem a la base i ens fa l’efecte que hem de baixar i anar més cap a la canal que tenim a sota. Arribem al que teòricament reconeixem com a peu de via. Un llavi un pas d’A0 una entrada de cinquè… som-hi doncs. Uns burins vells ens fan sospitar però no res, anem amunt. Entrada fina sostret amb dos bolts i un cop superada la dificultat a mà dreta s’hi veu una R que deu ser la nostra. Primer llarg. El segon ja no quadra amb la ressenya. Hem de sortir en grau de V i el que tenim davant és ‘un bisxo raro’ amb una sortida fulminant fina al bolt. Tot i així, anem. Una xapa dues xapes i… uns passos finets sobre presa petita però ara no es pot parar, ni mirar avall, queda pujar i bufar i anar resistint fins a l’arribada a un llavi-bauma més fàcil. Uffff… espera, espera un alien blau col.locat a consciència ha de protegir la travessa per la baumeta fins a caçar un bolt ben a l’esquerra. Alli fem debat… amb l’Anna i constatem efectivament que no som on volíem però ara com deien els romans “alea jacta est”. Inspecció visual i sembla la cosa assequible i es veuen xapes. Noia, amunt que fa pujada!!! Arribada a la R2 i observació del croquis que portem i… loclització feta: som just a la dreta de la UME que era la via que havíem triat. En la nostra reunió es veu la llastra rodona que ens hauria de quedar a la dreta i ens queda just a l’esquerra. Això vol dir que la R de la UME la tenim aquí al costadet mateix en direcció esquerra. L’anem a buscar, no sigui dit i fem el darrer llarg de la via que és un IV+/ V que ens ve molt de gust.

des de la R1

Recuperal L1

Recuperant el fimníssim L2

Arribant a R

Ara sí L3

Som a la UME

Miranda des del Cap

Baixem i ens dirigim on sempre a fer un beure i anem a l’Anna amb la intenció de consultar el llibre d’Agulles i comprovar quin coi d’embolio hem fet. I sorpresa la nostra quan veiem que: hem entrar per la Ozu que bischo ma raro i a mig del seu segon llarg ens hem desplaçat cap a la Premeditacion alevosia y nocturnidad per anar a buscar el tercer llarg de la UME. Tota una integral al Cap del Guerrer que ens hem inventat amb alegria.

Interpretació de la Integral

Comentem la jugada amb el Ferran i en Jordi i una cosa està clara: està bé el que bé acaba i amb la feina feta i l’entrepà a la mà ens l’hem ben guanyat i podem celebrar-ne una més.

#femmestapia_1104_2015

PD: aquí us deixo el croquis de les dues vies citades i la interpretació del que vam fer la podeu veure a la foto amb el recorregut en blau 🙂

http://luichy-lanochedelloro2.blogspot.com.es/2009_02_01_archive.html

Via Original. Esperó Sud. Sant Llorenç de Montgai

Des del cim

L’endemà d’escalar una via llarga i desequipada ens ve de gust alguna cosa més suau, de menys metres i amb equipament. Objectiu la via Original que solca l’esperó sud a sant Llorenç. Una via que en un dels seus quatre llargs perd un xic d’encant per trencadissa i matollera però que el recupera quan s’enfila per la línia elegant de l’esperó. A més l’aproximació és gairebé anècdòtica.

Primer llarg divertit que va a buscar una xemeneia que té el seu què passar-hi la via comença per un muret fàcil i una travessa fins a la xemeneia. Sortint a mà dreta hi trobem la reunió. Segon llarg de través pels matolls i que canvia de paret atenció perquè la R2 està bastant a prop i són dos bolts un xic separats cosa que ens va confondre i vam muntar la R aprofitant un bolt de la primera repisa de l’esperó. Continuem per l’espero en escalada per bona roca i de traçat elegant fins a arribar a la R3. Darrer llarg amb truc de sortida de la reunió que estalvia fer un pas dur, un cop passat el llarg es també de roca boníssima per gaudir de l’escalada fins arribar dalt a l’última reunió.

Muret L1

Anant a buscar la xemeneia

La xemeneia

Arribada R1

L2 matols i esperó

L4 sortida R

Arribada R4

Vistes

El Montroig ens observa

Vistes fantàstiques del Montroig des del cim. La baixada per un corriol ben definit i marcat ens fa voltar per darrere la paret de l’Os per arribar al camí que ens porta fins al cotxe. Un mos ràpid de baixada i cap a casa hi falta gent!

#femmestapia_0204_2015

 

Santiago Domingo. Paret d’Aragó. Montrebei

Vistes al congost

Escalar a Montrebei era una assignatura pendent. Allí només hi havia tingut l’ocasió de fer la cresta Urquiza-Olmo. Com escoltar és de savis i l’ocasió és de luxe hem triat per iniciar-nos en aquestes parets solemnes una via com la Santiago Domingo a Paret d’Aragó i la veritat és que d’entrada ens fa força respecte. Tothom ens diu que aquest és el millor itinerari per ‘tastar’ la roca i les exigències de l’escalada en aquest fantàstic racó de món.

Arribem carregades d’indicacions i de croquis per arribar a peu de via, el que no comptàvem és que ens costaria trobar-ne el peu ja que un cop sota la paret les distàncies es transformen i les perspectives canvien. Un crit d’alegria de la San… “Ja la tinc… essa de!!!” dóna pas a l’inici del recorregut emmarcat sota uns sostres vermellosos i com a referència sobre mateix en fixem en un forat característic al sostre vermell que ens serveix per acabar d’ubicar-nos.

De camí

La nostra via

Primer larg

Atenció al sostre per ubicar-se

Recuperant L2

L1: llarg de placa de navegació de cinquè amb algun punt d’assegurança (claus, un pont de roca) que queda clar on acaba. La ressenya ens orienta el recorregut cal anar en compte al final on la roca deixa de ser bona per passar a ser trencada. L2: un tràmit una sortideta fàcil en travessia fins aribar prop d’un arbret on pujarem una placa dre quart desequipada i crostosa que es fa difícil de protegir. Hi encabim un àlien verd. L3: seixanta metres de llarg per navegar i anar amb compte a no perdre el rumb. Altre cop surten els números i la ressenya i l’escàs equipament que hi ha d’haver ens va quadrant. El sostret d’A1 té un parell de bolts per poder-lo superar no sense dificultats ja que és de roca roma. Amb tants metres les cordes pesen i es fa difícil arribar a la R. L’entrada també té terra i mates que la fan un xic més bruta. L4 ja som al primer dels diedres de la via que està poc equipat però té una bona fisura a mà esquerra i una altra de més estreta a l’esquerra d ela primera. Diedre un xic estrany que permet pujar-lo així o bé per les dues fisures més en la placa, al gust.

Inici L3

L4

Primer diedre

En travessa

Immensa

L5 tornem a les travessies en sentit esquerra. Ara hem de passar per sota d’un, dos i el tercer diedre que trobem és el nostre. EL darrer tram d’aquest llarg és bonic i aeri per una cornisa de pedra ben bonica. Arribades a la R impressionant vista del llarg de la via. L6 un diedre mantingut dret i fins i tot un xic desplomat que només té dos claus a la seva part superior. Aquí traiem tota l’artilleria que ve justa per completar els 40 metres. A la part superior trobem un tac de fusta que balla dins la fisura i del qual pengen uns cordinos vells a matar. Aquí toca escalar i treballar de valent. L7 el llarg de la on les ressenyes ens diuen que que si per l’esquerra o per la dreta on diuen que devia ser la ruta original. Doncs ni una cosa ni l’altra ben bé. Agafem per la banda esquerra de l’esperó on hi ha la R en travessia a mà dreta per una placa adherent o en direcció a el que ens sembla un plom. D’aquí continuem en tendència a la dreta a buscar el bolt que intuïm que és el nostre de fet sota nostre i a mà dreta hi veiem un burí. Anem bé a partir d’aquí i ja en placa de quart s’arriba a la feixa i sota d’un gran bloc hi trobem la R. Ens han explicat que aquesta costa de trobar però amb la resse a la mà i sota del gran bloc la localitzem bé.

Llarg 6

Artesania

L7 a l’esperó de sortrida

El plom

L9 inici

La San ja dins

Des d’una altra perspectiva

L8 altre cop de tràmit un llarg trencat com pocs i sense punts per assegurar-te gaire ja que tots els blocs es mouen, però amb enginy algun alien hi encabim. La R està davant mateix dem la xemeneia darrer llarg de la via. L9 entrada en la xemeneia ampla que un cop ets al seu interior ens regala un mar de jocs de llum i colors ataronjats. Maca com, n’hi ha poques i que permet pujar-hi en creu o jugant entre costats. Algun punt per assegurar-nos hi trobem però també podem completar els allunyaments amb camalots i algun àlien.

Al cim!

La nostra SD

Pirineus nevats de fons

I ja som dalt!!! La baixada és molt clara seguint les fites i el caminet fins al pal indicador i despres avall zigzaguejant per les marques. Fi de festa sonada hem escalat a Montrebei a la Santiago Domingo no hi regalen res… però res de res i és que fins i tot els quarts de Montrebei són per treure’s el barret. I és que la San es demana uns regals d’aniversari molt especials i aquest era la via triada i l’estrena de totes dues en aquestes parets.

#femmestapia_0104_2015

SAME a la Falconera. El Garraf

A peu de via inici de la travessa a la Falconera

Aquest dissabte les bones temperatures conviden a sortir a escalar i la combinació roca i mar ofereix en aquesta època el millor regal. Anem al Garraf on només havia estat en una ocasió al Pas de la Mala Dona i avui volem fer una via a la Falconera. Finalment anem a la SAME una via que ofereix travessa i dificultat moderada. Terreny excel·lent per practicar i posar catxarros,  cosa que portem però sense regalar res.

Inci de via amb quatre llargs en travessa que ens han de conduir a la vertical per on surt la SAME amb tres llargs més fins a dalt. Fem el primer, escalada fàcil amb algun químic es pot completar a plaer, muntem R. El segon llarg l’acabem empalmant amb el que teòricament havia de ser el següent però… acabem muntant R més amunt del que toca i apurant corda. No és recomanable fer-ho. Les cordes freguen molt i impedeixen avançar. Quart llarg que ja veiem per on va però que ens obliga a baixar per terreny compromès per anar a  trobar la repisa de III per on va la nostra via. Darrere uns margallons muntem la R.

En Pau iniciant L1

Laura i Gemma en acció

Progressa sobre el mar

Primer llarg

Arribant R1

Cinquè llarg ja vertical curtet i protegible hi ha algun burí . I ja posats a fer el L6 i L7 els acabem empalmant també per un diedret, feixeta i una placa final curteta però molt bona. La darrera R la muntem en un arbre i ja només queda pujar per terreny fàcil i encarar la baixada.

L2

R darrere els margallons

L5 vertical ja

Què més ens queda per fer? Anar a prendre alguna coseta que avui ha fet calor. Una estona que es converteix en una odissea per aconseguir algun beure reparador… sort que la companyia és molt bona i aquest dia d’escalada sobre el mar, tot un regal 🙂

Passejada final

 

 

Migranya profunda. Vilanova de Meià

Sempre que t’acostes a Vilanova de Meià imposa la Roca dels Arcs perquè miris per on miris puja ben vertical. Hi ha traçats clàssics d’aquells que no poden estar a la llista de les pendents i d’altres més a la llista dels imponents pendents. Migranya profunda una via on en general la roca és generosa i la habilitat entre l’artificial i el lliure per progressa es fa del tot evident al llarg més difícil. Clar que acompanyada de les dues femmes Eli i Maira tot és menys difícil. Comença l’aventura!

Primer llarg

Estudiant la resse

Segon llarg

L3 i sostret “brutu”

Progressió L3

L1 comença amb la primera assegurança un pèl amunt de bona presa i sense posar res més. Ben equipat. L2 també de bons cantos i d’un estil de l’anterior, tots dos força vertical ja d’entrada molt bonic i amb molt bona roca. L3 amb apretada en sortida per un sostret amb molt bona presa. Continua la tònica anterior verticalitat ben assegurada. L4 el que marca la dificultat tant pel grau com per la llargada… ufff quin patir. Aquí sí,  l’estrep i la habilitat estirant i guanyant metres entre roca i artifi passa factura, la primera part del llarg és dura i la segona s’humanitza un xic. L5 de vista amb roca bona però una mica roma que demana una altra apretada de sortida. Després la tònica ja és més assumible. L6 ja per relaxar-nos escalant i acabant la via posant algun àlien. Aquest llarg les distàncies entre assegurances s’allarguen i va bé l’alien blau i el groc. I a dalt s’ha acabat la Migranya. Compartim una estona amb la Marian i l’Oscar amb qui ens hem anat trobant al llarg de la via. Ells feien la LLeida. Una paradeta, aigua i poca cosa més i cap avall que fa baixada!

Temible L4

Superant la primera secció

Aquí una mica més humà

L5

La Marian i l’Oscar a la Lleida

Anem cap a avall que encara ens espera la baixada i una estona de camí fins al poble on ens podrem recuperar i fer-la petar amb la Júlia, la Gemma i la San que han anat a la roca Alta a fer el Farreny i és que ha estat un cap de setmana de trobada femmes i tot i que el temps i els astres no ens han deixat fer dos dies, n’hem aprofitat un.

#femmestapia_2015

 

Directa al Cilindre. Sant Llorenç de Montgai

A Sant Llorenç de Montgai només hi havia escalat un cop a la paret de la Formiguera i en aquella ocasió la verticalitat de la paret del Cilindre ja em va cridar l’atenció. Un dissabte de febrer amb la San i després de setmanes de parada biològica i encara en no gaire bon estat anem a la via més dreta que podríem haver triat.

Directa al Cilindre una petita meravella amb aire riglero sobretot els dos primers llargs, una via concentrada i potent. Equipada i prou ràpida per si es vol combinar. Comencem el primer llarg i som una bona colla a baix. Uns metres amb bon canto i amb una bavaresa de luxe que porten en 25 metres a la R.

Segon llarg que s’inicia certament dret però amb bon canto i ben assegurat. Atlètic però de trucs amagats i col.locació dels peus que fan gaudir de fer sobretot el tram central que és on es concentra la dificultat i la presa més petita. Un llarg, força llarg veient la seva verticalitat.

L3 que comença en roca vermellosa i en un flanqueig passes a trobar-te de cop en un altre paret de formes calcàries i roca abrasiva. Llarg curt 15 metres. I el darrer que ja com donant treva als nostres braços amb estralls des del segon llarg. Un tram per gaudir dels darrers trenta metres que ens porten al cim.

Amb nosaltres tot el dia en cordada i compartint reunions una bona colla cordades que un dia gris i un pèl fred vam decidir anar al Cilindre. Què fem, en fem una altra o baixem? Mira potser baixem i anem a fer una parada tècnica a Ponts, a fer visita i cafè en companyia de l’Anna 😉 Abans parada a Artesa, al forn hi falta gent…

Miqueluchi i Via del Lluís. Pala Alta- Mont-roig

Cap de setmana de trobada #femmestapia, comencem l’any amb una anada a terres lleidatanes al cor de la Noguera. Tonem al bigwall conentrat que suposa escalar al Mont-roig. Darrerament hi fem força visites i és que esdevé tot un luxe escalar a bona temperatura, amb solet i amb uns mars de núvols i de boira que puja i baixa però que no tapa la Pala Alta.  Amb la Maira, després de fer un xic de turisme fins a Camarassa i veure que el cingle del Tabac és fred i humit sota boira, anem a la Pala Alta a trobar les companyes. Mont-roig és de les femmestapia les vies són plenes de les cordades de les noies del grup: Gemma-Roser al Diedre Blanqueta, Montse-Cris a la via del lluis, San-Claire a la Mariola, Sílvia-Eli a Suave es la noche i Maira-Codi a la Miqueluchi. Som-hi doncs!

Inici per l’espero al costat mateix de la Mariola Motors. L1 de molt bon fer molt franc,  fàcilment equipable i amb un sol pont de roca. Arribats a un tronquet (o el que queda d’un arbust) anem a mà esquerra i veurem la nostra R. L2 hem d’enfilar-nos amunt sortint de r amb el que seran els passos més drets del llarg. A continuació continua per una diagonal cap a l’esquerra a munbtar la R en un esperonet on ja divisem el diedre Blanqueta. La nostra via passa per un fragment de l’altra.

Hola Maira!

Arribant a la R

L2

Placa L2

La Ro al Blanqueta

L3 arrencada en flanqueig buscant el camí més lògic per anar a fer la part del diedre super bonica del Blanqueta. Un cop superats aquests passos atlètics muntem R. Oooh my good!!! la nostra queda una mica més amunt aquesta és la del Blanqueta. Bé no hi fa res ens trobem amb les companyes i la fem petar 🙂 L4 preciós i potent. Acabem el tramet de diedre que faltava i descaradament nosaltres hem de continuar cap a la dreta per una placa amb molt bona presa i atlètics i a més a equipar!!! Sortida a dalt un pèl matojera però ja se sap que la perfecció és un tot! Guaita tu quin darrer llarg més bonic i dret on no es regala res de res.

Darrer Llarg

A dalt

Arribades a dalt ens trobem a la Montse i la Cris i veient que encara tenim temps i les ganes ens ho demanen. Anem camí avall a enfilar una altra via d’aquest meravellós racó de món. Per anar per feina i no trastejar deixem la ferralla i ens n’anem a la del Lluís. Tot un encert!

L1 de colors que des de baix ja es veuen un, dos, no tres fins a quatre bolts per on hem d’entrar i escalar. Això és una meravella tot posat i no ens hem de preocupar. Portem els bàsic cams per si les mosques. Aquest és el llarg més llarg de tota la via. L2 curtet i facilet ens porta com si fos un tràmit a la R. L3 equipat també per uns blocs de bon escalar i de llargada moderada per arribar a una bona R còmoda. L4 i últim que tot i equipat els darrers metres tens un passet de cinquè amb la darrera assegurança prou avall com per apretar un xic les dents i passar. Dalt de tot altre cop i aquesta vegada sí que hem quedat satisfetes de metres.

Inici del Lluís

Arribant a la R

L2

Trobada general a baix a l’aparcament i ens n’anem cap a l’ermita de Montalegre on hi muntem un festival de menjar, riures i danses per treure el fred que acaben en una nit moguda pel puf-CAP de Balaguer… però això ja us ho explico un altre dia que només de recordar-ho em fan mal les pestanyes 😉 Gràcies noies sou genials!

#femmestapia_2015

Mariola Motors. Pala Alta. Mont-roig

No és la primera vegada que manifesto que el Montroig em té atrapada, enamorada, corpresa i esmaperduda… 🙂 Fora bromes el color de la Pala Alta i de la Pala del Coll les vies que solquen les parets trobant les línies més estètiques i boniques són un regal de la natura que els locals de la zona han sabut trobar sense abusar gratuïtament de l’equipament. Aquesta vegada ens toca navegar la Mariola Motors una via genuïna on destaquen tots els llargs  per una cosa o altra i la fan especial.

La Maira no l’ha fet i una servidora tampoc i ja que al cingle del Tabac hi deu haver algun sant fumant la pipa de la pau perquè és completament tapat per la boira, enfilem cap a la Pala Alta i amb un croquis en un tros de paper i fet amb llapis ens enfilem a la Mariola.

Entrada L1

Entrant a L2

Acabant L2

Recuperant L2

Arribant a la sabina

Primer llarg entrem per la part original que si bé és una mica brutota es pot assegurar be. El mur inicial acaba anant cap a l’esperó de l’esquerra i anant a buscar la R que queda sota mateix del llarg més fotogènic, el segon.

L2 per xalar, gaudir i no sé quantes coses més. Es veu dret i atlètic però si vols i portes ferralla elpots cosir de dalt a baix. Un 4 fa falta per la secció de dalt però aquesta fiisura té tresors amagats i algun pontet de roca deliciós on t’agafes fa de bon punt pper passar bagua i anar cap a la dreta a la R damunt d’un seient-sabina espectacular. Cal dir que l’anell que ens ha de servir per muntar la R està en ànima viva pel que és interessant portar baga llarga i reforçar.

L3 flanqueig el primer dels dos el més facilet però estèticament preciós. Parem i fem R i enfilem la segona secció del flanqueig, L4, un xic més difícil però que té molt bons peus i que pots assegurar amb enginy i tasconets. La sortida del flanqueig requereix anar una mica amunt, per arribar darrere d’un arbret on hi veurem una R que ens deixa sota mateix del pas de gegant que requereix el darrer llarg.

L3

Gairebé a la R

L4

Pas de bloc

Superat el pas al diedre

L5 sortida fins a sota un diedre coronat per un bloc de preses romes on diuen que s’hi t’hi col·loques bé de peus es treu bé. En artifi també et permet fer el pas penjant de tascons que queden no bé, millor que bé i sorir al diedret que encara requerira enginy per anar-te posicionant a la dreta i sortir a un tram final de placa ratjada que fa xalar de valent.

Ooooh fi de festa ja s’ha acabat? Podria continuar escalant vies com aquestes on surts amb el regust que tota ella és un petit tresor amagat a la roca i on el factor d’autoprotecció és la cirereta del pastís. Tornarem aviat i tant que hi tornarem!!! Oi Maira ens queda una Integral pendent que el temps no ens deixa fer però, paciència que tot arriba.

Mars de boira a l’Extrem

Allà on mires… boira

#femmestapia_2015