Capricciosa (MD). Solà d’Enclar. Andorra

Primer llarg

Encara que faci calor la proposta de pujar a Andorra per escalar fa patxoca i sempre els aires són menys xafogosos que a la costa, cosa que és d’agrair. Així doncs amb l’Anna i l’Eli fem cordada amb un objectiu comú: la Capricciosa al Solar d’Enclar. Aproximació curta i fàcil ja que el camí està perfectament marcat i just quan ets sota la via enfiles un corriol que t’hi deixa a la base.

Quan hi arribem mirem i mirem, no fos cas i divisem una anella a mà dreta, anem bé és una reunió rapelable que ens marca el primer llarg del nostre itinerari. Val a dir que no està de més portar alguna coseta com els bàsicams per algun passet però la via es troba completament equipada.

Pas clau cap a la R1

Inici L2

L3

Inici L4

Cap a la placa

L6

Progressant L6

La entrada de via destaca perquè aparentment no sembla el que t’hi trobaràs. Sobretot perquè un cop passada la cadena de la R opcional tires cap dins la fisura i el pas de sortida fins a l’arbre on hi ha la R és si més no picant. Els segon i tercer llarg ja es deixen fer sense entrebancs són per gaudir de la roca bona i a trams (si li ha tocat gaire el sol) amb una sensació patinosa, però només és la sensació. Al L4 ens trobem la primera placa de sis a més facileta que la que espera uns llargs enllà. El cinquè llarg és un passeig per un jardí penjant fins a la paret on hem d’escalar. Sisè i setè llarg bona roca i bonics d’escalar, destacant el setè que has d’enfilar-te per un esperonet amb tendència a la dreta per trobar el bolt que queda un xic amagat i la R. L8 el més fi amb diferència, una placa que ronda el sis a més mig en regletes mig en adherència. Vaja el plus del recorregut. Ja al novè i els desè llarg tornem a xalar escalada de fissura amanida amb l’abundant vegetació i la pinassa final que queda acumulada.

Inici vuitè llarg

Cap a la placa

Recuperant L8

L9

Últim llatg

Gairebé dalt

En definitiva una bona via maca i de bon fer assegurada en algun punts un xic estranyament i un altre xic en excés perquè hi ha passatges que discorren al costat de fissures on pots assegurar-te fàcilment.

#femmestapia_02/08/2015

Ressenyes consultades:

• La noche del loro 2
• GEAM-Mataró

Anglada -Guillamon (MD) Cadireta d’Agulles. Montserrat

Vista de la cadireta

Una de les formes que més atrauen la vista a Montserrat de ben segur que és la de la Cadireta d’Agulles. Com si s’hagués d’asseure algun gegant majestuós, ella i la Foradada són alguns dels emblemes montserratins. Avui fem sortida cap a la Cadireta dues cordades l’Anna i la Maira i l’Eli amb una servidora per fer la clàssica per excel·lència: l’Anglada i de veritat que mereix una visita obligada per qualsevol escalador o escaladora.

La Maira al L1

Dues cordades

Iniciant L2

l’Eli a L2

Arribant a la R2

Unes arriben les altres inicien L3

L’Anna al sostret

La Codi després

Darrers llargs

Equipament i reequipament

Vistes com aquestes no tenen preu

L’Anglada solca la cadireta per la ‘gola’ des del pedestal de baix ja enfilem en un avís que, alguns passos llargs ens trobarem abans d’arribar pròpiament a l’artificial. Sort que anem dues cordades i la que obre deixa sempre l’avís a la que va al darrere i això ho fa tot més portable: treball en equip! Primer llarg entrem per l’original fins a la comodíssima repisa on hi ha la R1. Segon llarg comença l’artificial de progressió fins al costadet mateix on hi ha la R2 preludi del sostre que haurem de recorre en acrobàtics moviments fins a la sortida prou fàcil i gens patidora. A continuació un llarg ben curt on continuem en artificial i que ens deixa al darrer llarg on la dificultat minva i recorre trenta-cinc metres fins a arribar al cim.

Rapel de baixada

Avui hem estat al sol i a l’ombra però hem pogut evadir la calor intensa d’aquests dies i a més hem fet la Cadireta, doncs ja està tot dit cap al Bruc a fer-la petar i un prendre que ens anirà molt bé per acabar la jornada.

#femmestapia_28/06/2015

Ressenya consultada:

Escalatroncs

Passatgers del vent (ED) Roca dels Arcs. Vilanova de Meià

La Roca dels Arcs a Vilanova de Meià amaga un bon grapat de vies que no deixen de ser reflex de la vertical paret que presideix el poble. És una escalada eminentment atlètica la miris per on a miris i depenent del tram de paret escollit es redreça amb ràbia tal que fins i tot desploma.

La Passatgers del Vent és una via que ens ha costat trobat informació i la poca que hem anat recopilant ens ha fet prou servei. Un recorregut vertical com les seves veïnes amb graus diferents segons la ressenya que consultis i sobretot, sobretot amb gran compromís de coco. La majoria dels seus llargs tenen aire entre assegurances i és difícil emplaçar-hi res de manera còmode i que a més hi quedi bé. Si voleu una recomanació cal anar amb els deures fets amb els cinquens i si es pretén fer tota en lliure cal treure matrícula en pila i sisens pujadets. El primer llarg és el més fàcil amb un pas reboton al mig. El segon és ja una apretada que en alguna ressenya li marca sis a i A0 però segur que en el tram central és més El tercer comença bé però a mig llarg es complica perquè tens una progressió dreta amb els espits bastant allunyats. El quart ja és espatarrantment llarg i dur. Cal dir que la presa és bona: típica mà vilanovina. Surts a no ser que facis setens penjada com un fuet de la feixeta i després posa’t les piles que se’t gira feina. El darrer llarg ja sortim pel somni de Quimfer que ens acaba de deixar gaudir de l’escalada amb un  grau més amable.

En resum amb l’Eli ja ho dèiem… fins i tot vam mirar al Cirera quantes piades hi ha de la via i no en vam trobar cap! Deu significar alguna cosa això perquè avui ens hem emportat una sorpresa amb la Passatgers. Cal escalar entre assegurances pots jugar a fer alguns passos de goril·la quan et cal, però cal treballar-la perquè té trams molt verticals i durs.

Però com sempre davant unes braves i unes birres et passen tots els mals 😉

#femmestapia_0205_2015

Colorantes Permitidos a l’Elefantet (ED)

Primer llarg

Quan penses en una via com la Colorantes et primer que et ve al cap és tot el que has llegit sobre ella que si és la concepció d’un itinerari equipat i alhora pel que havia sentit obligat. De fet és les dues coses però la segona és més evident del que puguis interpretar ja que la percepció del grau oscil·la depenent de la ressenya que consultis. En aquesta ocasió amb el Jose anem a provar i a treure les nostres pròpies impressions i què millor que enfilar-nos-hi per comprovar-ho de primera mà.

El primer i el segon llarg són coneguts nostres ja que tots dos hem fet la Jacint Aguilar entrant per la Colorantes. Un L1 d’inici trencat fins a la fisura horitzontal on hi ha un pas llarguet però no difícil. Una llarg de cinquè fi i factible per anar navegant. El segon llarg continua la mateixa tònica de navegació amb els darrers metres d’arribada a la reunió més fàcils. I aquí ja som al llarg de transició travessem el bosquet i anem en direcció a la nostra via, amb inici just al peu d’un arbre.

Començant

Recuperant L1

L2

Recuperant L2

Sortida acrobàtica

Aquest llarg és el de la varietat quant al grau i estem d’acord que la sortida enfilats en un arbre és desplomada i potent i que per treure-la en lliure cal una dosi de potència i resistència concentrades que superem en artificial. Progressió i arribada a una baumeta amb sortida aèrioequilibrista. A partir d’aquí un tram més a combinar sempre amb bona roca fins que la dificultat minva i arribes amb comoditat a la R. L5 toca un llarg curt però concentrat en preses petites: equilibri i finesa. Bonic. I ja som al darrer llarg de vista imponent i amb passos fàcila al principi i després més drets però ja amb presa més gran i amb un cert desplom a cops. Un llarg per gaudir de la roca típica de sant Benet si bé ens trobarem que els últims metres que són bastant descompostos.

L3

L4 de finesa

L5

Progressió

La Mòmia i la Momieta

Arribats a dalt ens encantem mirant les figures santbenetines: la Mòmia, la Momieta, l’Elefant, la Prenyada… totes ens observen i nosaltres gaudim de les fantàstiques línies que conformen aquesta meravellosa vista. A sota nostre el Monestir i el brogit de la gent i el repicar de campanes. És bona hora, l’hora de l’Àngelus i aprofitem per baixar fer un prendre i recuperar forces.

femmestapia_1804_2015

Via Original. Esperó Sud. Sant Llorenç de Montgai

Des del cim

L’endemà d’escalar una via llarga i desequipada ens ve de gust alguna cosa més suau, de menys metres i amb equipament. Objectiu la via Original que solca l’esperó sud a sant Llorenç. Una via que en un dels seus quatre llargs perd un xic d’encant per trencadissa i matollera però que el recupera quan s’enfila per la línia elegant de l’esperó. A més l’aproximació és gairebé anècdòtica.

Primer llarg divertit que va a buscar una xemeneia que té el seu què passar-hi la via comença per un muret fàcil i una travessa fins a la xemeneia. Sortint a mà dreta hi trobem la reunió. Segon llarg de través pels matolls i que canvia de paret atenció perquè la R2 està bastant a prop i són dos bolts un xic separats cosa que ens va confondre i vam muntar la R aprofitant un bolt de la primera repisa de l’esperó. Continuem per l’espero en escalada per bona roca i de traçat elegant fins a arribar a la R3. Darrer llarg amb truc de sortida de la reunió que estalvia fer un pas dur, un cop passat el llarg es també de roca boníssima per gaudir de l’escalada fins arribar dalt a l’última reunió.

Muret L1

Anant a buscar la xemeneia

La xemeneia

Arribada R1

L2 matols i esperó

L4 sortida R

Arribada R4

Vistes

El Montroig ens observa

Vistes fantàstiques del Montroig des del cim. La baixada per un corriol ben definit i marcat ens fa voltar per darrere la paret de l’Os per arribar al camí que ens porta fins al cotxe. Un mos ràpid de baixada i cap a casa hi falta gent!

#femmestapia_0204_2015

 

Migranya profunda. Vilanova de Meià

Sempre que t’acostes a Vilanova de Meià imposa la Roca dels Arcs perquè miris per on miris puja ben vertical. Hi ha traçats clàssics d’aquells que no poden estar a la llista de les pendents i d’altres més a la llista dels imponents pendents. Migranya profunda una via on en general la roca és generosa i la habilitat entre l’artificial i el lliure per progressa es fa del tot evident al llarg més difícil. Clar que acompanyada de les dues femmes Eli i Maira tot és menys difícil. Comença l’aventura!

Primer llarg

Estudiant la resse

Segon llarg

L3 i sostret “brutu”

Progressió L3

L1 comença amb la primera assegurança un pèl amunt de bona presa i sense posar res més. Ben equipat. L2 també de bons cantos i d’un estil de l’anterior, tots dos força vertical ja d’entrada molt bonic i amb molt bona roca. L3 amb apretada en sortida per un sostret amb molt bona presa. Continua la tònica anterior verticalitat ben assegurada. L4 el que marca la dificultat tant pel grau com per la llargada… ufff quin patir. Aquí sí,  l’estrep i la habilitat estirant i guanyant metres entre roca i artifi passa factura, la primera part del llarg és dura i la segona s’humanitza un xic. L5 de vista amb roca bona però una mica roma que demana una altra apretada de sortida. Després la tònica ja és més assumible. L6 ja per relaxar-nos escalant i acabant la via posant algun àlien. Aquest llarg les distàncies entre assegurances s’allarguen i va bé l’alien blau i el groc. I a dalt s’ha acabat la Migranya. Compartim una estona amb la Marian i l’Oscar amb qui ens hem anat trobant al llarg de la via. Ells feien la LLeida. Una paradeta, aigua i poca cosa més i cap avall que fa baixada!

Temible L4

Superant la primera secció

Aquí una mica més humà

L5

La Marian i l’Oscar a la Lleida

Anem cap a avall que encara ens espera la baixada i una estona de camí fins al poble on ens podrem recuperar i fer-la petar amb la Júlia, la Gemma i la San que han anat a la roca Alta a fer el Farreny i és que ha estat un cap de setmana de trobada femmes i tot i que el temps i els astres no ens han deixat fer dos dies, n’hem aprofitat un.

#femmestapia_2015

 

Directa al Cilindre. Sant Llorenç de Montgai

A Sant Llorenç de Montgai només hi havia escalat un cop a la paret de la Formiguera i en aquella ocasió la verticalitat de la paret del Cilindre ja em va cridar l’atenció. Un dissabte de febrer amb la San i després de setmanes de parada biològica i encara en no gaire bon estat anem a la via més dreta que podríem haver triat.

Directa al Cilindre una petita meravella amb aire riglero sobretot els dos primers llargs, una via concentrada i potent. Equipada i prou ràpida per si es vol combinar. Comencem el primer llarg i som una bona colla a baix. Uns metres amb bon canto i amb una bavaresa de luxe que porten en 25 metres a la R.

Segon llarg que s’inicia certament dret però amb bon canto i ben assegurat. Atlètic però de trucs amagats i col.locació dels peus que fan gaudir de fer sobretot el tram central que és on es concentra la dificultat i la presa més petita. Un llarg, força llarg veient la seva verticalitat.

L3 que comença en roca vermellosa i en un flanqueig passes a trobar-te de cop en un altre paret de formes calcàries i roca abrasiva. Llarg curt 15 metres. I el darrer que ja com donant treva als nostres braços amb estralls des del segon llarg. Un tram per gaudir dels darrers trenta metres que ens porten al cim.

Amb nosaltres tot el dia en cordada i compartint reunions una bona colla cordades que un dia gris i un pèl fred vam decidir anar al Cilindre. Què fem, en fem una altra o baixem? Mira potser baixem i anem a fer una parada tècnica a Ponts, a fer visita i cafè en companyia de l’Anna 😉 Abans parada a Artesa, al forn hi falta gent…

GEM. Plecs de la Vinya Nova

Els Plecs de la Vinya Nova i la Roca Gris són els objectius triats per una trobada femmestàpia de Nadal. La veritat és que decidim vies que totes van unes al costat de les altres cosa que ens permetrà escalar juntes. Molts són els motius pels quals tenim ganes de celebrar i personalment un d’especial: compartir cordada de nou amb l’Eli, ens n’anem a la GEM. De mentre la Maira, la Julia i la Farra farran l’Esparraguera. La Helen i la Marta la Mickey Mouse i en Pep i la Cris, la Little Big Horn… ui, he dit en Pep 🙂 un hommo entre femmes no sap on s’ha ficat.

La GEM una via de la qual trobes poca informació a internet i la veritat la ressenya que la clava més és la dels Addictes a la Escalada. Bo i això anàvem a les ressenyes del llibre de Montserrat sud i fotos perquè trobar l’inici de la via és certament “embardissat”. Vist l’espero, veiem també el primer espit. Amunt doncs.

Primer llarg

Arribant a la R

En Pep a la Little

Primer llarg vegetat i punxent que s’inicia amb pas paret-arbre-nosecomposarm’hi ai ai ai! Finalment s’arriba a xapar la primera asegurança no sense algun contorsionisme i jugant-te una bona pinya. Un cop fet això ja és continuar i fruir. Les assegurances et van guiant per un llarg on hi ha certa vegetació i la roca és discreta però que es deixa fer ràpid i molt bé. Arribem a una alzina i ups si aixequem el cap la R és a la paret, un xic alta però accessible.

Inici L2

A buscar la fisura en tendència dreta

La Helen a la Mickey

En Pep i la Cris

Tacs d’època

Segon llarg. Roca discreta a trams però bonic de veritat. Aquí és on veiem que la dificultat d’aquesta via té un punt clàssic i bonic. Inies el llarg i de seguida et situes a mà dreta seguint una fisura on si observes bé el seu cor hi ha encara alguns tacs de fusta i cordinos d’anys enrere. Ha de ser una passada solcar-la amb flotants. Tota ella està ben assegurada. Quan s’acaba la fisura si ens n’anem cap a l’resquerra veurem una altra alzina on es pot muntar R (és de la via Stress) però si ens hi fixem davant nostre hi ha una placa fàcil que si passem la R està situada en un racó al final difícil de veure.

L3 de sortida desplomada i potent aquí trobarem uns dels pirmers passos difícils de la via. Aquest llarg té una qualitat de roca insuperable, bona compacta i adherent. És un llarg mantingut i dret que va travessant en diagonal cap a la dreta. La via del costat la Stress s’en va cap a la fisura nosaltres ens hi apartem per anar a la R4.

Vista L3

l’Eli recuperant L3

L4 primera panxeta

Tendència esquerra segona panxa

Un dia net i clar

Darrer llarg que surt cap a buscar dues panxetes finals. La roca continua sent molt bona i la primera panxeta se supera per la dreta, mentre que la segona ja té un pas més potent. Sempre però tots els passos estan molt ben assegurats i amb possibilitat de superació acerant.

En un tres i no res s’ha acabat la GEM i l’hem fet just a l’hora que hi toca el sol en aquestes dates d’hivern de dos quarts d’una a les tres, quarts de quatre de la tarda. Totes les cordades ja som dalt recollint i plegant i organitzant la baixada pels rapels de la Urquiza que tindran un trànsit intens avui.

Matinal-migdia de luxe amb els nostres millor desitjos de Nadal per a totes les Femmes les que som i les que avui per una raó o altra no han pogut venir. Tornem cap al restaurant de la Vinya nova on coincidim de nou amb dues Pubilles, la Marisol i l’Eva, amb una colla que han anat a l’Aresta Ribas. Xerrades, riures i rumbes improvisades que ens fan veure que ja ho tenim aquí a tocar… Bon Nadal femmestapia!!!!

Alta fidelitat. Serrat dels Monjos

La Cris iniciant el llarg

Diumenge no havia de fer bo, però tampoc semblava que hagués de ploure i el fred… brrr, anem al serrat dels Monjos a veure com s’hi està. I quina sort… s’està força bé arredosat i bona temperatura. L’Alta Fidelitat és una via dels germans Massó una petita perla de grau assequible amb passos fins en algun tram.

La Cris comença el viatge pel primer llarg amb una entrada on si vols pots posar alguna peça però que té bon canto per arribar al primer punt. Serpentejant a dreta i esquerra anem salvant terrassetes i murets fins que et quedes sota d’un diedre on per entrar-hi has de trobar un peu que queda una xic a sota amagat. Després tram fàcil fins a la R.

Progressió L1

Anar guanyant ressalt

Recuperant L2

Segon llarg flanquegem fins a sota l’esperonet on hem d’anar. Aquí vam protegir els primers passos amb flotants mirant bé perquè la roca és un xic dubtosa i el clau queda a la fisura un xic amunt. Arribem a una placa on els passos són aobligats i fins. Ben assegurada. Després ració d’herbes i arribada a la reunió. Tercer amb un inici per placa amb uns forats d’escàndol, sempre anem en tendència a la dreta. Trobem fisura i amunt per allà. A continuació el terreny tomba i arribem a la reunió.

Inici de L3 forats a dojo

La Cris on fire

Progressió

Quart i últim llarg amb un slab parauleta que deu venir de l’anglès. Bé sortida de reunió i cap a un esperó que tenim a mà dreta. El voregem. Atenció amb el fregament de la corda. Un cop acabat veiem el famós slab un tram de roca llisa però ajaguda qu eté un parell d’assegurances. Superat anem cap a una fisura amb roca d’aspecte força lleig on hi ha el pas d’artifi més que per difícil per no tocar allò que cau tot. Sortida matollera i a cercar la reunió que queda un xic amagada amunt al costat de l’espero gran i la fisura.

Imatge del L4

En Quim i en Ramon

Imatges des de la R4

La Cris treu el cap

Arribant a la R

I ja està… Guaita Cris quina via que n’hem fet i ens ha sortit el sol i tot en algun moment. Al costat hem estat acompanyades del Ramon i el Quim que feien la Milennium i als qui hem fet alguna foto. Esn trobem abaix a l’aparcament de la Salut i la fem petar una estoneta abans de decidir on anirem a fer un entrepà i una cerveseta que és hora de dinar.

#femmestapia_2014

GEDE al Sentinella

GEDE al Sentinella

Matinal d’escalada a una de les zones altes de Monntserrat, la Plantació. Ha canviat el temps i ja fa fred. Els núvols ens acompanyen i l’ambient es promet gèlid però anem decidides cap amunt amb la idea d’escalar al Sentinella. Som quatre cordades i les vies triades pugen totes aquesta agulla: la Pany, la Wagner i la GEDE que és la que vam compartir en cordada amb la Laura. Una allau de femmes a l’agulla.

La GEDE o Aresta Brucs és una de les clàssiques. Antigament es feia en quatre llargs. Ara restaurada amb expansions es resol en dos. El primer dels llargs té un regust clàssic i dels bons. Bona roca i sòlida de navegació més plaent un dia més càlid i menys ventós. Som a l’aresta i la gelor és considerable. Els dits congelats combinats amb algun pas més fi afegeixen un plus a un llarg assegurant amb distàncies.

Recuperant L1

Detalls d’una clàssica

L1

Cara de mico

El Rave i la Campana

Sembla que vol sortir el sol però és un miratge. Per davant un segon llarg on sobretot al tram final cal orientar-nos bé per i posar els cinc sentits a la progressió. Un clau en la fisura de la part superior ens permet assegurar i reforçar l’arribada al cim. Anem a cercar el rapel i trobem la San i l’Anna que és a punt de fer el llarg del canvi entre el fusell i el cim del Sentin ella. Ocasió per fer fotos de luxe de l’event i trobar-nos totes dalt.

Inici L2

Progressió

L’Anna al fusell

El pas

Rapelant

Baixem que fa molt fred i a baix ens podrem arreserar del vent i esperar la resta de noies xerrant una estona. Un altre dia tornarem han quedat algunes agulles per tastar com la Cara de Mico que hem estat observant de ben aprop.