Cosmo’s Factory (MD) Pollegó Est

(Rescatant apunts 3)

La Cosmo’s Factory és una via que portava de cap de feia molt de temps però per a o per b no havia aconseguit anar-hi. Aquest setembre amb l’Anna i la Helen ens hi vam acostar i la vam escalar.

Un resum ràpid: el Pollegó Est és un dels indrets que em fan més iuiu pel tipus de roca que s’hi troba, sorrenca vermellosa d’aquella ben bonica per fer fotos però que ben bé cau a trossets. I si no que li diguin a la Helen metre feia el tercer llarg! D’entrada la via et posa de zero a cent només al primer llarg que tiba de valent i així en fred… ufff! El segon és més suau cosa que va molt bé. A L3 se surt per una rapeta fins a posar-te sota un sostret fissurat que és on hi ha els passos ninja. El quart llarg surt força potent i diuen que és un sis be dels que es deixen fer, bé a mi em va semblar molt dret i durillo. Però la cosa encara estava per veure (jajaja…) Cinquè llarg quins sis as més ben plantats i assegurats amb xapes una mica distants cosa que fa que escalis amb atenció màxima i alguna peça entre xapa i xapa ajuda i molt. Després d’això el sisè et sembla un regal. Llarg curt i poc assegurat però factible. I per tancar la cirereta final per escalar a plaer i gaudir fins dalt.

Fonts consultades:

• Romàntic Guerrer
• Domzalsky

#femmestapia_setembre_2016

Pirenaic (MD) La Mòmia. Sant Benet. Montserrat

(Rescatant apunts 2)

Relat fresc d’ahir mateix, amb la San anem a fer visita a Sant Benet a la Mòmia i en concret a la Pirenaic la catalogada com a via assequible (ja hi tornem a ser amb la parauleta) de l’agulla. Fa molts anys els germans Pruna m’hi van portar i volia repetir-la amb propietat ja que d’aquella primera escalada gairebé només recordo l’alzina del primer llarg.

Anem a la Pirenaic disposades, la San ja havia fet algun intent i l’ocasió ens la posen en safata. Primer llarg de roca grisosa i ple de formiques, curtet però atenció perquè hi ha un tram impossible d’assegurar fins a la R i és finet, de mirar on poses els peus. L2 d’artificial llarg com un dia sense pa però agraït de fer. Al principi costa una miqueta agafar la vertical perquè quedes penjat, però després d’un primer tram on l’artificial és si més no per nosaltres obligat se li veu el color en lliure i vas jugant entre una tècnica i l’altra. Imprescindibles baguetilles per algunes assegurances de l’època on no hi entren els mosquetons. Ah i també un pont de roca on hi ha una baga pobreta… que val la pena posar-ne una de nostra o un cable de tascó.

L3 de començament d’artificial amb un pas llarguíssim que o bé els fas en 6b (diuen) o bé et fabriques una antena per xapar i de mc giver en sabem un munt per tant a la caça del bolt. Un cop passat aquest tram escalem en lliure per la fissura de mans generoses però d’assegurances un pèl llunyanes. Es pot protegir.

L4 de mira’m però si em toques fes-ho suaument. Sortida de panxeta que pujant peus ben amunt pots arribar a xapar abans de jugar-te-la. La roca és… ai ai ai!! un parell d’assegurances més i fins a la R tot i que és fàcil és descompost i no pots assegurar per tant passem de puntetes amb molta vista i molta cura. Arribats aquí L5 de la Haus que ja coneixia i que no recordava tant expo. Fàcil però no se t’acudeixi fer un mal pas. Bavaresa brutal. Darrer llarg fàcil però a la sortida de quart oju no se t’acudeixi patinar. Un cop passada la primera impressió continues amb possibilitats de posar coses fins al cim.

 

Via del Manyo i Poseidon. Rocamaura. L’Estartit

Dissabte atípic que ens porta prop del mar a escalar. Però… prop? Com d’aprop? Doncs a tocar de mar amb un port i unes illes darrere nostre. Som a l’Estartit i anem a Rocamaura a tastar calcari abrasiu del que et deixa sense empremtes als dits. I la idea passa per fer dos itineraris la Via del Manyo de 120 m i la Podeidon de 135. Som-hi doncs, cinc #femmestapia cap a la platja que encara ens banyarem si fa solet.

Via del Manyo. Itinerari semiequipat que comença amb un primer llarg que et posa en situació per la seva contundent línia. Aquest amb les assegurances justes per anar veient per on solca de manera prou evident. Arribada dalt d’un esperonet on muntem la primera R.

Ens queda clar on comença

Sortida L1

Progressió

Arribant a l’esperonet

Gairebé arribant a la R

Segon llarg, aquí comença l’aventura. Des de la R veiem les companyes com van fent per la Poseidon. Inici  del llarg i a la meitat del l’evidència es torna incertesa i pèrdua per la vegetació. Travessia per un bosquet amb sorra fins a les orelles i més enllà. Arribada a una R de dos bolts i oh-la-la… a mà dreta una altra erra rapelable. Quina és la bona? Doncs anen a la que ens ofereix les anelles lluentes i… sortida de la via per la variant fàcil de quart. El llarg pincantó de la via ens l’hem saltat i de manera involuntària acabem resolent la via via ràpida.

Inici L2

Ui, ui… quants arbres!

L’Anna a la Poseidon

La San a la Poseidon

Dents a la R2

Però és d’hora baixem ràpidament per la pista i anem a peu de la Poseidon. Som-hi doncs altre cop. primer llarg bonic (sobretot no anar cap al diedre) que travessa una  placa i que en trenta metres et porta a la R. Completament equipat. Segon amb la part més vertical i difícil que es concentra en una placa ben assegurada, ara els passos obligats i que en un reos més arriben a la R2. Canvi de R deu metres més enllà i tercer llarg de sortida explosiva fins a agafar amb la màs esquerra un béc de roca un xic patinós. Quart llarg curt amb una placa ratllada que té canto si el saps trobar.

L1 Poseidon, des de la R

Inici L2

Passant el tran difíci del L2

Placa ratllada del final L4

Dança entre les preses

A dalt coincidim les cinc i la xafogor continua intensa. Mare meva quina calor que he patit. Ja que no fa solet, i encara bo que no en fa!!!! anem a la cerca d’una terrassa per, com és tradició, seure al voltant d’unes cerveses i unes braves. Oju, avui curiós, només sentim parlar anglès i alemany al nostre voltant. Ens haurem teletransportat? 😉 No dona no que som a l’Empordà prop del mar i amb les illes Medes davant els nostres ulls.

Darrere els arbres s’amaga

L’Estartit i les Medes

#femmestapia_2014

Urquiza-Olmo (MD) Roca Gris

Baixant la Urquiza-Olmo

Últim dia de l’any i no podíem deixar passar l’ocasió per acomidar el 2013 des d’un dels llocs que més he visitat enguany Montserrat i en concert el vessant sud del serrat lloc on està regulada l’escalada i no s’hi pot tornar fins a 31 de juny de 2014. Amb la Maira anem cap a la Urquiza-Olmo a la Roca Gris, una via ràpida per metres i per la distribució dels llargs: un d’entrada curtet i els tres restants d’entre 45 i 50 metres.

Anem cap a peu de via fent voltes per la zona que pel dia està molt tranquil·la. Només veiem una cordada a l’Aresta Ribas. Nosaltres anem cap a la Roca Gris a trobar el nostre peu de via. Puja, baixa però al final ho trobem.

El primer llarg és molt curt uns 10 metres i està net fins a la reunió. No passa de tercer però si volem podem llaçar algun arbre per arribar més còmodament a la R

R1

Segon llarg de cinquanta. Vertical i mantingut amb bona roca però a cops amb algunes peces que belluguen i sonen a buit. Tota la línia de la via es veu a simple vista i les assegurances estan col·locades amb seny per no fer patir excessivament. Quan la dificultat minva les trobem encara més allunyades però podem aprofitar també alguna sabina.

Comença un llarg molt llarg L2

Tercer llarg també de cinquanta. Contniuem per l’evident rectitud i direcció que ens marca el llarg. Una sortida un xic fina i tot ell de dificultat moderada que et permet anar navegant per la placa trobant el millor lloc per a progressar.

L3 amb bona roca

L3 des de la R

Quart, el darrer i com és d’esperar la cosa ja s’acaba uns altres 45 metres però que ara sí que baixen d’intensitat per acabar dalt.

Última tirada

Quina sorpresa, arribades a dalt la Maira tota decidida obre la motxilla i… taxan! Cava i cotilló de revetlla de cap d’any. Boníssim! Un brindis dalt de tot per donat la benvinguda al nou any i així desitjar-vos també que tingueu un molt bon 2014 ple de tàpies i alegries.

Benvingut 2014!!!