Aquesta és una via que desperta curiositat pel seu vessant funambulista que suposa sortir per dalt i fer la travessa final pel Ganivet. Un traçat interessant que s’acaba ràpid però que és intens i que a més amaga la cirereta final espectacularment aèria i difícil de definir… i si no us convido a que aneu a provar-ho.
Anem amb l’Eli cap a peu de via i arribem les primeres. Passant per sota el ganivet observem unes cordes penjant de la paret passada la Reina-Sanchez. Dies després en sabem l’origen, en Roger Cararach alliberava dues vies pel sector amb èxit. Felicitats crack!!!
A peu de via i ja equipades sentim veus, una altra cordada arriba: són a la Paul? – Sí… bon dia, són en Tomàs i en Paqui. L’Eli ja ha començat el primer llarg, que enfila amb passos petits i d’equilibri, una escalada de gaudir i arribar en un llarg equipat a la primera R. Segon llarg que també com el primer és d’anar buscant presa amb prou desimboltura com per anar-te assegurant i gaudint de la navegació.
Tercer llarg aquí ja canvia la tònica, superable en lliure per les més habilidoses o en artificial si cal, i que cal anar completant amb alguna plaqueta recuperable. Un petit sostret dóna posa el punt del recorregut. A continuació el llarg té un tram vertical molt mantingut per escalar en equilibri. Igual tònica que el quart que ja pica una mica més però que de la mateixa manera es pot anar fent en trams combinats.
Arribades a dalt ens queda travessar el ganivet. La càmera fotogràfica decideix acabar-se i poca foto fem. Ara que, amb la travessa que ens queda ens haurem de concentrar en l’equilibri, gairebé com aquells que divisem al fons nostre practicant slack-line.
Bona i ràpida via en companyia de l’Eli un matí de diumenge d’aquest estiu plujós i insegur.
Navegant per muntanyes 