Cada cop que hi vaig n’estic més convençuda l’Alt Urgell és un paradís escalador perquè miris on miris hi ha parets i cingles per conèixer i per descobrir amb itineraris de tots els graus i de llargades diferents, equipats i semiequipats. La bellesa de l’entorn fa que tinguis ganes visitar-lo sovint.
Aquest cap de setmana ha estat de retrobament i d’escalades. Feia molts dies que volíem quedar i aquest ha estat el moment definitiu en què aconseguim quadrar un cap de setmana i ens trobem amb l’objectiu d’escalar plegades. Hem quedat dissabte a tocar de Coll de Nargó per anar a Perles a tastar la Amistades Pelirrojas i la Putes Mosques totes dues vies van en paral·lel al Roc d’en Solà.
L’ocasió és de luxe i la companyia també i aprofitant els itineraris com si fossin petits suisses, de dos en dos, concentrem esforços i enfilem la primera via.
Amistades Pelirrojas té quatre llargs i una dificultat mantinguda en tota la via que es belluga entre el V i el 6a. Realment és un itinerari bonic i que està completament equipat. La roca a cops per ser calcari sembla que estigui un pèl lliscant, suposem per la poularitat de la zona i l’assequibilitat de la via.
Putes Mosques també són quatre llargs més que comencen picant amb una entrada de 6b però que després rebaixa el grau a 6a i a continuació a V+. Aquesta és una via que vaig trobar preciosa per l’espectacularitat de la segona R sota mateix d’un sotre taronja i l’originalitat i l’estètica que presenta la sortida del tercer llarg amb un flanqueig amb molt bona presa de mà i aeri.
Tot el grup vam recórrer aquest tram de paret del Roc d’en Solà i vam gaudir d’un dissabte amb un temps immillorable i una temperatura boníssima per als nostres propòsits. I com no trobada final al bar de Coll de Nargó perquè la intenció era quedar-nos a fer nit allí prop de la paret del Grau on l’endemà havíem quedat amb més noies per escalar plegades.
Diumenge s’aixeca un dia tan bo com l’anterior i la Paret del Grau ens dóna el bon dia. Esperem l’arribada de la Cristina i la Roser i quan hi som totes… cap a la paret hi falta gent.
Els dos itineraris triats també van de costat la Via del Manelet d’una dificultat de 6a mantinguda amb una entrada espectacular i amb molt bon canto que obliga a moviments estètics i atlètics per passar-hi. Una via que les cordades que la fan en diuen que no es regala cap dels llargs que la recorren amb un llarg final de luxe.
La via Àfrica és més assequible que l’anterior, no passa del V però no per això cal desmereixer cap llarg. Potser destacar la verticalitat del tercer on escales per una placa brutalment dreta de cantells immillorables que van posar la cirereta al dia.
A l’hora de dinar continuem plegats i fem la darrera trobada al voltant d’una taula i d’uns prendres que ens ajudaran a tornar cap a casa amb cara de satisfacció per tot.
Hem estat plegades, hem pogut escalar i compartir temps, riures i experiències. Hem gaudit de tot plegat i hem parlat de projectes de futur i com no de donar continuïtat a aquestes trobades.
Gràcies noies i famílies! Silvia, Cris i Aimar, Maira i Pep, Sandra, Marta, Eli, Cristina i Roser. Hi tornem aviat, segur, no tardarem gaire ara ja tenim teixits uns ponts que segur que ens portaran per molt camins que descobrirem plegades i això és tot una sort. No en dubteu pas!
Navegant per muntanyes 