Curta i intensa així definiria una via com la Mompart a la Miranda de les Bohigues al cor d’Agulles de Montserrat. Un dels murs més plans de la regió curulla d’agulletes amb formes capricioses i suggerents que ens conviden a destriar-les una per una.
La Miranda de les Bohigues la solquen diversos recorreguts alguns d’ells amb més solera (Mompart, Hiwatta i Garcia-Vidal) i d’altres més moderns per tant esdevé una agulla que en ocasions s’inunda de cordades. Aquest cop estavem gairebé soles: dues cordades Sandra, Marta, Laura i Anna ens enfilem per aquesta preciosa perla classica de 100 metres i tres llargs reequipada amb seny l’any 2006.
El primer llarg és foça assequible de fer només hi ha uns passets de cinquè finets entre la tercera i a quarta xapa que t’obliguen a cercar bon peu i poca mà però que un cop has trobat la clau surten sols. Arrribada a la reunió en flanqueig fàcil i sense gaire protecció.
El segon llarg surt a l’esquerra de la R en un flanqueig finet però de bon fer per encarar-te a la fisura on t’espera una panxeta a superar. Aquest potser és el pas més dur d’un llarg també bonic i amb bons cantos que acaben en tendència a la dreta per anar a buscar la R còmoda i àmplia!
I ja al tercer llarg el diedre ens saluda altiu i ufanós. Sembla des de la R que es deixarà fer amb comoditat i sí es deixa fer però de comoditat res de res. En la part centra li tiba força i fins i tot en algun momentet desploma un xic. Avantbraços i bessons s’inflen i obliguen a descansar en una tirada de 45 m que surt en lliure però que també té possibilitat de superar afegint A0. Entretingut llarg però plaent de fer i de treballar amb bones preses de mà i colocació dels peus en diedre.
Un cop a dalt totes ens entretenim a comprovar que la baixada és a l’altra banda de la Miranda amb una destrepada que millor fer amb els peus de gat posats.
Una petita clàssica montserratina que repetia però amb molta distància en el temps, que recordava molt vagament i que com diu la dita: a la tercera va la vençuda!
